Tribuna oberta

Els professors bons i els dolents

Article de Joan Garí, escriptor

Els professors bons i els dolents / CRISTINA CALDERER Zoom

José Antonio Marina va obrir la caixa dels trons. Aquest catedràtic de batxillerat i divulgador filosòfic es despatxava fa uns dies assegurant que “els bons professors no poden cobrar igual que els dolents”. La frase, naturalment, va obrir un debat intens, en què encara estem immersos, a propòsit de què hem d’entendre per professors bons i professors dolents. Méndez Vigo, actual ministre d’Educació, ha encarregat a Marina un llibre blanc de la funció docent, i l’autor de Despertad al diplodocus ha decidit encetar la discussió amb una sentència calculadament provocadora.

En realitat, Marina té molta raó. Els bons professors no haurien de cobrar igual que els qui no s’agafen la professió seriosament. Però aquesta veritat elemental és igualment aplicable als jutges, als policies, als porters de futbol, als bombers, als pallassos o als camioners. Crec que Marina fa bé focalitzant els problemes globals de la nostra societat en l’educació, perquè és un sector estratègic i, més avall dels Pirineus, els índexs de fracàs escolar són intolerables. De tota manera, atribuir aquest fracàs a la capacitat del professor és com afirmar que la culpa que hi haja multes de trànsit és de la policia.

Marina, en aquest sentit, m’ha decebut lleugerament. Ell, precisament, és l’autor d’una altra frase, molt més justa i exacta, a propòsit del sector: “Per a educar un infant ens cal tota la tribu”. L’Educació és un tema -un tema d’Estat- que afecta per igual alumnes, mestres i pares. Podem posar-nos d’acord que el paper del docent és essencial, però si el deslliguem d’aquest context imprescindible correm el risc de ser injustos. I de no entendre l’autèntica dimensió del problema.

Naturalment, el debat provocat per Marina ha derivat en un foc creuat a l’entorn de qüestions menors. La seua proposta de posar càmeres a les classes, per exemple, ha encès els sindicats, i s’ha resolt en certa mena d’ironia desmenjada. Les càmeres poden ser útils (per què no?), però formant part d’una estratègia global, que em permetré explicar ací.

Propostes

Per començar, posar el focus en el professorat de secundària, com a epicentre de tots els mals, és profundament autista. A l’ESO es concentren gran part dels conflictes educatius -i les derrotes del sistema- simplement perquè és l’etapa del desenvolupament de l’infant més delicada. Amb la incorporació del primer cicle de l’ESO als instituts es va contribuir a conformar la tempesta perfecta: dels 13 als 16 anys (l’etapa més delicada dels desenvolupament emocional i social de l’adolescent). La clientela dels centres educatius -obligada a ser-hi-és una bomba en potència. Però analitzar només aquesta etapa suposa tirar un vel indecorós sobre la realitat a les escoles o la docència universitària. Molts dels mals de l’educació tenen el seu origen en el sistema d’accés a la professió de mestre de primària (i jo, que he sigut professor a magisteri, en puc donar fe); d’altra banda, la sempiterna i mai abordada endogàmia universitària hi propicia una caríssima concentració de talossos obedients per metre quadrat... en un sector absolutament estratègic (i de nou en puc donar trista fe).

Llavors, ¿per què el debat no s’orienta al sistema de selecció i formació del professorat, o a les condicions de treball de funcionaris que, normalment, han aprovat unes dures oposicions per accedir al seu lloc de treball? Perquè aquesta opció no és tan glamurosa, políticament parlant. És més fàcil parlar de professors bons i dolents que parar-se a analitzar l’efecte de les retallades en educació des del 2011, o en els més terriblement matiners efectes de la Lomce, o en com afecta la falta de recursos a la faena d’uns professors que no compten amb suficient suport psicopedagògic i es troben ofegats per la burocràcia.

A més de ser professor, sóc també -i sobretot- escriptor. M’encantaria que els bons escriptors triomfaren sempre i els seus llibres foren els més llegits i celebrats. L’evidència, però, és que entre la llista dels títols amb més èxit solen estar, massa sovint, els escriptors dolents, aquells que no es prenen seriosament la seua faena, que repeteixen clixés, tòpics i estils suats, que no aposten pel rigor extrem sinó per la salut del seu compte corrent. A molts els semblarà un exemple extemporani però ¿no necessitem tant bons escriptors com bons professors? La societat no és un submarí, amb compartiments perfectament estancs. En aquesta travessia, o ens salvem tots o ens ofeguem tots. Ja és hora de centrar el debat, doncs.