Darcy Lockman: "Els homes han après que ells no són realment responsables de les coses de casa"

BarcelonaTipa d'observar com tant ella com les seves amigues, quan es convertien en mares, portaven el pes de la criança, almenys en relacions heterosexuals i malgrat tenir parelles suposadament progressistes, la periodista i psicòloga clínica Darcy Lockman (Detroit, 1972) va decidir investigar per respondre per què es continua mantenint aquesta desigualtat de gènere. "El llibre neix de la meva curiositat per saber per què gairebé totes les dones del meu entorn estaven enfadades amb la parella perquè elles feien molt més que ells a casa i vivien de la manera que deien que no viurien. Què passa? Per què? No podia trobar-hi una resposta", explica Darcy Lockman des de Nova York en una conversa amb el Criatures. El resultat és Toda la rabia. Madres, padres y el mito de la crianza paritaria (Capitán Swing). El títol no podria ser més adequat perquè com més pàgines llegeixes més t'enfades, sobretot si ets dona, tens un home de parella i fills a càrrec. De fet, són ells els que se l'haurien de llegir, perquè el relat del pare modern i implicat s'ha exagerat molt: les dones continuen assumint el 65% del treball de cura dels fills.

El llibre neix d'una pregunta. Has trobat la resposta després d'escriure'l?

— Sí. La resposta és el patriarcat. El patriarcat és un sistema social en què els valors, les prioritats i els objectius dels homes van primer sense importar el què.

Hi ha moltes relacions de parella en què s'instal·la el ressentiment quan la distribució de la càrrega de feina de la criança és tan desigual. És un dels motius de divorci. És possible superar-ho?

— És cert que en una relació en què dues persones no escolten de debò les necessitats de l’altre, la relació es veu amenaçada. Si cadascú no entén d'on prové la ràbia de l'altre -ella està enfadada i ell se sent culpable contínuament- es poden generar conflictes que poden portar a la fi de la relació. El matrimoni és dur, fins i tot quan és igualitari. Però també crec que la relació pot millorar. Una de les raons per les qual vaig escriure el llibre era perquè vaig pensar que, si una parella té tota aquesta informació, la pot fer servir per entendre que el sexisme que impera a la societat entrarà en la seva relació, tant si vol com si no vol. Si sabem que hi ha aquest perill, que els valors sexistes de la nostra societat impacten en la nostra llar, podem prestar-hi atenció i assegurar-nos de fer-ho diferent.

Sí, però al llibre expliques que fins i tot les parelles que eren igualitàries abans de tenir fills i en què les tasques de la llar es dividien equitativament, després no ho són. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica.

— Crec que un dels problemes és que hi ha un malentès en com els humans funcionem. Creiem que el nostre comportament coincidirà amb els nostres valors. Quan creiem que, en teoria, som igualitaris, pensem que això és el que passarà, però resulta que el nostre comportament també està influenciat pel que hem après que ha de fer el nostre grup. Els homes han après que ells no són realment responsables de les coses de casa i les dones, tot i que ara treballin fora de casa, han après que és feina seva. Això és el que pensa la societat i això es filtra en les nostres relacions i no pensem que ens afectarà perquè, esclar, nosaltres som una parella igualitària i ens comportarem com a tal. Però no és el que hem trobat que passa.

Aquesta distribució desigual de les tasques domèstiques i de la criança afecta les relacions i el desig sexual?

— Les persones que fan més i obtenen menys, sigui a la feina o a la llar, tendeixen a estar enfadades. I les persones que fan menys i obtenen més tendeixen a sentir-se culpables. I estarem d'acord que la ira i la culpa no predisposen gaire al desig sexual.

Al llibre et centres, sobretot, en relacions heterosexuals. Aquesta criança poc paritària es dona també en parelles del mateix sexe?

— No hi ha gaire investigació sobre el tema, però la que tenim mostra que les parelles de dues dones són les que es desenvolupen de manera més harmoniosa. I és possible que sigui per la manera diferent com es crien nens i nenes en la societat occidental. Els nens són criats per ser ambiciosos, per pensar en el que volen, en el que necessiten, per posar les seves prioritats en primer lloc i per conquerir el món. Així és com criem els nens. Fins i tot encara que no sigui la nostra intenció. I criem les nenes perquè siguin considerades i amables i pensin en els sentiments dels altres. I què passa quan estem en parella? Bé, si és de dues dones, tens dues persones criades per pensar en els altres i per això tenen menys conflictes en relació amb aquest tema. Però això no vol dir que sigui fàcil per a tothom.

I en el cas de dos homes que crien junts?

— En el cas de dos homes hi ha una negociació per arribar a acords, mentre que en les parelles heterosexuals s’assumeix que la dona ja s’encarregarà de moltes coses, perquè és com que ve donat, i no es produeix aquesta conversa o negociació. I, en general, les dones volen estar a l’altura d’aquest ideal. Hi ha molta pressió per ser la mare ideal i senten ressentiment i enuig contra els marits perquè no tenen aquesta pressió social per ser el pare ideal. L’única cosa que han de fer és equivocar-se només de tant en tant.

Els homes estan tan preparats com les dones per cuidar. No és innat.

Usem la biologia com a excusa per justificar la desigualtat, però ni tan sols és biologia real. La majoria de comportaments humans s’aprenen. Gairebé res del que fem com a pares és instintiu. Tot és comportament. I tots els éssers humans poden aprendre, raonablement, les mateixes coses. No hi ha res que faci que per a tu sigui més fàcil aprendre a canviar bolquers que per a algú amb testicles. És una cosa mecànica bastant fàcil d’aprendre, com també és bastant fàcil aprendre a preparar una bossa amb les mudes que necessitarà el bebè o aprendre a qui del xat de pares pots trucar en cas de necessitar ajuda. I no existeix l'instint maternal. Un instint és aquell comportament que passa automàticament sense necessitat d’aprenentatge. Un nadó, quan neix i busca el pit de la mare per mamar, actua amb l'instint, però pràcticament tot el que fem els humans després d’això és un comportament après.

Escrius al llibre que la bretxa salarial no és tant de gènere com de maternitat.

— El sou de les dones sense fills és més a prop a la dels homes al seu mateix nivell. Però quan les dones són mares i hi ha més feina a casa, han de retrocedir en el món laboral per donar espai a les seves altres responsabilitats perquè, esclar, el dia té un nombre limitat d’hores. I els homes no acostumen a fer-ho perquè no tenen, necessàriament, aquestes altres responsabilitats. Si els homes assumissin més tasques a casa, tots farien un pas enrere a la feina durant la paternitat i això seria la norma.

També expliques que les dones són les que normalment fan canvis i adapten els horaris laborals. Són les que tenen feines més flexibles o, millor dit, les que sembla que tinguin feines més flexibles, però no és cert, oi?

— És una actitud. Al llibre poso l’exemple de dues parelles: a la primera, ella és professora i ell metge. I a la segona, ell és professor i ella metgessa. I en els dos casos són les dones qui diuen "la meva feina és més flexible que la d’ell". Ja saps, la flexibilitat està en l’ull de qui mira.

S’ha de forçar els homes a assumir més responsabilitats en la criança? Perquè reculls molts casos en què la dona renuncia a fer-ho i ho acaba fent ella. Què han de fer? Desaparèixer un dia perquè ell s'hi vegi obligat?

— Això és el que realment funciona. Però fora bromes, una de les coses que sembla tenir impacte en la divisió del treball en una parella amb fills és si el pare s’ha agafat el permís de paternitat per estar sol amb la criatura, segons es va observar en un estudi als països nòrdics. La investigació mostra que els homes que durant el permís de paternitat estan sols amb els fills mentre les dones treballen, al cap de cinc anys la divisió de les responsabilitats de la llar i la criança és més equitativa en la parella. Així que potser no cal que les dones desapareguin, però sí que té un valor que els pares s’agafin el permís de paternitat tot sols perquè llavors aprenen com cuidar els fills i es tornen més competents, confiats i més compromesos al llarg de la vida del fill.

Però algunes dones se senten culpables. Poses l’exemple d’una parella en què ell era el cuidador principal i ella se sentia culpable perquè la seva filla tenia més vincle amb el pare.

— Puc entendre d’on ve aquesta culpa. Els missatges que rep és que s’espera que ella sigui allà, a casa, i no hi era. “No ets prou bona mare”, aquest és el missatge que reps si els teus fills també estan aferrats al pare. Tant és que la criatura estigués ben cuidada pel pare, que és qui tenia un horari més flexible: les expectatives socials ens afecten i ella sabia que no les complia. Sabia que no feia el que se suposava que havia de fer una dona, que és deixar de banda les seves necessitats per tenir cura dels altres. I això és amb el que han de lluitar totes les dones quan tenen l’oportunitat de tenir tanta llibertat com un home. I ells no tenen necessàriament sentiment de culpa perquè la societat no els diu que han de deixar de banda tota la resta per un nadó. És molt més fàcil moure’s pel món sense aquesta culpa social.

La pressió sobre les mares és més gran actualment?

A mesura que les dones han aconseguit més igualtat fora de la llar, els estàndards del que se suposa que ha de passar a casa han augmentat. Hi ha uns estàndards de maternitat més alts. A la dècada dels anys 50, almenys als EUA, ningú pensava ni tan sols en ser una bona mare. La mare era a casa fumant cigarretes i ignorant els nens tot el dia. Però a mesura que les dones van anar guanyant més igualtat en el món laboral, les expectatives socials de la maternitat van augmentar. Però has de saber què és important per a tu i els teus fills. ¿Els has fallat si no portes a sobre un refrigeri cada cop que tenen gana? Em sembla que no. Hem de ser capaços de fer un pas enrere i decidir quins són els nostres propis estàndards i allunyar-nos de les demandes de la societat.

Ets optimista? Les noves generacions de pares i mares seran més equitatius en la criança?

— Vaig escriure el llibre per a les parelles, perquè si tots dos el llegeixen puguin prendre la decisió de millorar la seva relació i això implica que tots dos sentin que la divisió de treball és justa, independentment del que justa sigui per a cada parella. El canvi social ja és una altra cosa...

Per cert, va millorar la relació amb el teu marit després d’escriure el llibre?

Vam parlar molt mentre escrivia el llibre i crec que tots dos vam millorar comunicant-nos el que volíem i ell s'hi va esforçar més, que ja és un gest important. I jo m'he esforçat a dir-li més sovint: "Això no ho faré, d’això te n’ocupes tu," Així que tots dos ens hi estem esforçant. Però res és perfecte.