Els fa pal la vida

A vegades, em trobo amb adolescents que directament et llancen preguntes com ara aquesta: "Què estic fent jo aquí?" I tot seguit et comenten que els fa pal la vida, que no acaben de trobar cap estímul que els faci tirar endavant. No es tracta d'una variació més del seu estat d'ànim eternament alterat. Tampoc ben bé que estiguin passant una depressió o un temps d'intensa melancolia. És una mena de crit per sortir del laberint, acompanyat de la vivència que el seu calaix de recursos personals per justificar la vida ha entrat en la reserva.

Als adults que estem al seu costat també se'ns haurien d'encendre les alarmes. Com és que una vida plena de vida comença a expressar que potser no val la pena ser viscuda? Si mirem i escoltem potser descobrirem que alguns se senten fora de lloc. Ser exclòs, no formar part del món dels iguals, no és suportable. A vegades és que han pres consciència de l'absència d'estima al seu voltant. No són acceptats per qui desitgen o, més aviat, perquè fan nosa entre els seus adults més propers. Senten que no poden estimar ni ser estimats.

Imposicions i futur

Tanmateix, una part molt significativa del seu desencís vital té a veure amb les fites de futur que nosaltres imposem a les seves vides. No poden i, especialment, no volen ser el bon estudiant, el ciutadà o ciutadana excel·lents, el jove ple d'èxit (ara en diem emprenedor) que hem definit com el seu destí. No volen la vida que hem decidit que ha de ser la seva.

Al costat de tot plegat hi apareix l'absència de raons per justificar unes vides com les nostres. Els adolescents sempre són els nous existencialistes. Tenen existències plenes d'estímuls i buides d'arguments que la justifiquin. No es pregunten ni tan sols qui són sinó quines són les raons que els mouen. De maneres diverses volen escollir la vida, però els manquen alguns arguments consistents. Educar adolescents no consisteix exactament a impartir lliçons de filosofia, però què diríem si el nostre fill o filla ens preguntés directament per què val la pena viure? No oblidem que entre les raons ha de poder trobar alguna forma de felicitat, alguna possibilitat de decidir sobre com ha de ser la seva existència, de compartir-la amb d'altres, alguna possibilitat real de canviar la societat que els envolta. Sense això només aniran tirant o s'acomodaran com els seus adults fins a la propera crisi.