Vull fer de pare més de tres hores al dia

BarcelonaJo mai mai li compraré joguines de plàstic. Bec. Jo mai mai li posaré un vídeo a l'hora de dinar. Torno a beure. Jo mai mai li donaré menjar processat abans dels tres anys. Tercer chupito. Ja fa un any i gairebé deu mesos que va arribar la Gal·la i la paternitat s'ha convertit en una borratxera de contradiccions. He après a acceptar-ho sense dramatismes, però de vegades la ressaca és inevitable. Jo mai mai li diré bona nit per telèfon perquè ja són les vuit (o les nou, o les deu) i encara estic treballant al diari. Aquest glop va costar d'empassar. 

"Hola, papa". La seva cara va aparèixer a l'altra banda de la pantalla i jo, mig d'amagat en una sala de reunions, li responia amb un nus a la gola. Era la primera vegada que demanava videotrucar-me abans de dormir, i no seria l'última. Havia decidit tornar a treballar sense adaptacions horàries, demostrar (o demostrar-me) que fer periodisme a primera línia i conciliar no eren incompatibles. El grau d’ingenuïtat era tal que fins i tot vaig llançar-me a assumir més responsabilitats a la feina. I l’infern logístic no trigaria a arribar. 

De 24 hores al dia disponibles per fer de pare durant la baixa passava a poder-ne garantir tres: una hora i mitja al matí per vestir-la, donar-li l'esmorzar i portar-la a l'escola bressol i una i mitja més al migdia per recollir-la, donar-li el berenar i fer equilibris per dinar abans de tornar a la redacció. En els millors dies arribava abans que es posés al llit amb algun article encara ballant-me al cap; en els pitjors em quedava el consol de ser-hi el cap de setmana. I si tenia guàrdia? Ja arribaran les vacances, pensava. 

Mentrestant jo no hi era durant cinc tardes a la setmana per anar al parc o a l'espai de criança del barri o per ballar per enèsim cop l’últim tema de Rigoberta Bandini. Tampoc per les visites al metge, per pensar, fer i donar el sopar, pel xou de la banyera ni per la llarga batalla fins que tancava els ulls. Unes tasques que carregaven els avis i la meva companya, que també és periodista i que –com tantes altres mares– ja havia demanat racionalitzar els seus horaris. Capgirar la situació també era, emocions a part, una qüestió de corresponsabilitat. 

Ja fa tres setmanes que he fet el pas. Em va sortir l’oportunitat de concentrar la meva jornada laboral al matí, amb el privilegi de continuar fent periodisme però sense sortir de la redacció. He deixat en standby el dia a dia de la informació política i les fonts que havia treballat durant sis dels deu anys que porto a la professió. I m’ho prenc com un canvi temporal, però el vertigen continua. Hi ha dies que penso que he fet passos enrere o em sento culpable per treballar 8 hores en un sector en què fàcilment se’n fan 10 o 12 al dia. 

Mentre miro de llimar vicis i complexos m’agafo a la cara que fa quan em veu després de l’escola, al fet de formar part de la història quan explica què va fer ahir a la tarda. L’altre dia jugàvem amb fotos de la família i ella havia d’emparentar tothom. Ho estava clavant. “Qui és la mama de la mama?” Aquesta era de nota. “El diari”, va respondre. Ara tinc temps per explicar-li (i demostrar-li) que hi ha vida més enllà de la feina. I també perquè, almenys fins a la pròxima contradicció, quan se’n vagi a dormir ja no hi hagi cap pantalla entre nosaltres.