Tornar a cals avis

Està clar que la pandèmia ha tingut molts damnificats. D’entrada tota la gent que no ha pogut superar-la i que ens ha deixat, molt sovint sense l’escalf i la companyia dels seus éssers estimats. Després també els que han vist com la seva manera de guanyar-se la vida s’ha suspès o il·legalitzat d’un dia per l’altre, primer durant uns mesos concrets i després amb pròrrogues cada cop més indefinides. I també hi ha la gent que ha vist interromput, d’un dia per l’altre, el seu contacte amb els éssers estimats. En sec els vincles familiars s’han escapçat de manera cruel i sobtada i el que abans era una rutina setmanal de sobte ha esdevingut una amputació anímica que s’ha allargat mesos i mesos.

Per fi, però, fa unes setmanes que aquesta família d’anglesos postissos que conformem la dona, el nen i jo hem pogut tornar a Catalunya i retrobar-nos amb els nostres. A veure, en el meu cas, no ha estat ben bé així. Gràcies als concerts he anat venint, menys sovint del que voldria, però amb certa freqüència. En canvi, per a la dona i el nen, aquest estiu ha estat uns dels més desitjats, el del retrobament amb amics i familiars més propers després d’un any sencer. De resultes d’aquest fet, us puc ben assegurar que des que soc aquí gairebé no he vist el nen. Són tants els amics amb qui havia de quedar que, malgrat tenir un mes sencer, ha hagut de fer mans i mànigues per quedar amb tots. He quedat amb el Víctor i l’Abril, la Maria Domingo i la Mireia, la Lara i l’Aitana, la Jana o el Pau i el Pol. I tanmateix, malgrat aquest brogit de sociabilitat compulsiva, hi ha dues cites que han passat per sobre de qualsevol altra: la visita als seus avis tarragonins i a la seva àvia gironina. Us ben asseguro que no m’ha calgut pressionar-lo gens, ell solet les tenia marcades i subratllades amb el llapis vermell de les grans ocasions. I és que, ara que no em sent, us puc assegurar que de totes les coses que m’omplen d’alegria relacionades amb el meu fill, cap es pot comparar amb la veneració o amor absolut que té a l’àvia Paquita, la pina Neus i el padrí Lluís. Tot és veure’ls plegats, fent-se mandarrufes i bromes privades, i adonar-me que hi ha coses que, per sort, ni tan sols la pitjor de les pandèmies podrà esborrar mai.