Temporada d’adaptacions
Les primeres setmanes de setembre el meu carrer canvia. De sobte, al matí, hi apareixen progenitores i progenitors, acompanyats de petits menors d’edat a càrrec (MEC). Tots ells enfilen cap a una llar d’infants pública que hi ha a cinquanta metres del meu domicili, que algú amb sentit de l’humor va decidir construir just quan a casa vam enllestir la bonica etapa del món preescolar. I és que ha començat la temporada d’adaptacions.
Amb les adaptacions sovint em sentia en fals. El petit MEC campava al seu aire, indiferent i feliç, mentre la combinació de vida laboral i familiar esdevenia un acudit dolent. L’autèntica adaptació començava el dia que començaven les classes, i no mentre durava aquella gimcana d’avui una hora, demà una i dos quarts, l’altre dues hores... A partir d’aquí podia passar de tot. Que el MEC bramés per quedar-s’hi, i que servidora deixés anar un seguit de “cagunladaptaciódequècoihaservit”, i després provés d’actuar com una barreja de tendra mare Ingalls i Terminator. Que el MEC no bramés i jo me’l mirés suspicaç, com qui es mira un petit traïdor a la causa materna. Que el MEC passats dos dies trobés que aquella broma de deixar-lo allà no feia gràcia i comencés a bramar. O que el MEC no bramés mai i passats dos dies encara me’l mirés amb una mirada més suspicaç de traïdor a la causa materna. Però tant si ploraven com si em deien “Mamà, va, marxa, que he de jugar”, un cop travessava la porta m’aturava, parava l’orella uns segons per escoltar i comprovava que els plors, si existien, s’aturaven a l’instant i que el més normal era sentir-los riure a cor què vols. A partir de llavors començava la meva adaptació: si em sentia la madrastra de la Blancaneu procurava deixar de sentir-m’hi, i si em sentia més propera a Cruel·la de Vil, que com a mínim no se’m notés. En tot cas era un període estressant que m’alegro d’haver deixat enrere... Si no fos que d’adaptacions en seguim vivint ara mateix.
La MEC número 1 ha començat la universitat i la vida laboral. El MEC número 2, batxillerat. I el número 3 ha canviat d’escola per començar l’ESO. De tots ells el que necessita més adaptació és el petit, que ara va a un centre més gran. Diu que vol comprar loteria, i que si li toquen 2 milions d’euros els donarà a la seva antiga escola perquè obrin classes de secundària. Tot i que també explica que els companys i els professors són macos. Quan el veig marxar a escola amb el cor encongit per l’estrès de la novetat, tot i que dissimulo i no l’hi dic, a mi també se m’encongeix el melic, una mica. Llavors m’obligo a recordar quan era capaç de deixar-lo a la llar d’infants i de córrer cap a un cafè per esmorzar tranquil·lament i li dic: “Au, espavila’t, no arribis tard”, amb la veu de Terminator Ingalls més efectiva que puc emetre, i funciona.
