Sigueu feministes, sigueu... persones

Any 1993. Feia poc temps que estàvem casats. Matí de dissabte, solet entrant per la galeria de casa i il·luminant la meva dona, que feia punt de creu. Jo me la miro, entendrit, i deixo anar: “Serà tan bonic quan ensenyis a les nostres filles a cosir...!”

Espereu, espereu...! No cal que aneu a buscar llenya per a la foguera: tot el que pugueu pensar ja m’ho va dir la meva dona, immediatament i de manera molt, molt clara. Va ser un dels brots més virulents del que anomeno #SíndromeAntonioAlcántara : un masclisme mamat durant anys i que, en homes que tenim estudis, pot adquirir una pàtina de raonabilitat que el fa menys caspós, però més perniciós.

Tota la meva vida he presenciat com dones que m’eren molt properes havien de renunciar a la seva realització personal, als seus somnis i desitjos, eren desestimades per ocupar qualsevol càrrec de responsabilitat (a l’escola, a l’esplai, a l’Església...) o estaven sotmeses a la diabòlica sobrepressió d’haver de ser les millors professionals i, al mateix temps, les millors mestresses de casa i supermamis.

Any 2016. L’Anna Manso m’anima a assistir a l’acte de presentació d’ #onsónlesdones (per cert, signeu el manifest a onsonlesdones.blogspot.com ). Per a mi, hi ha un abans i un després d’aquell dia: ¿com pot ser que el 80% de l’opinió publicada i emesa estigui en mans i veu de la meitat -masculina- de la població? I com pot ser que encara se segueixi justificant? “No, jo no crec en les quotes”, diuen els afectats per la #SíndromeAntonioAlcántara...

He sigut masclista per omissió. Per això, com que la desigualtat ha sigut tan brutal, tan injusta i, de vegades, tan criminal, si sento afirmacions feministes que em xoquen per excessives, m’espero, perquè sovint descobreixo que els meus dubtes eren... noves manifestacions de la #SíndromeAntonioAlcántara.

Vull un món on siguem persones i ens admirem pels nostres talents, i els reconeguem, i ens donem suport mutu, i ens estimem, què carai! I per construir aquest món millor ara cal ser feminista. No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: famílies, escoles, sigueu feministes, perquè és ser persones. Sigueu feministes, perquè no ser-ho és... sí, ser masclista.