Refotuda contractura
Encara carrego la meva eterna contractura al trapezi dret, però fins fa poc no vaig unir les neurones per arribar a la conclusió que va iniciar-se en convertir-me en progenitora.
Recordo perfectament el pes de cadascun dels llavors menors d’edat a càrrec (MEC) en néixer. No dic el pes en grams. Parlo de sentir el pes del seu petit cos als meus braços. Passen els anys i el record sensorial persisteix: petita i inquieta una, contundent i tranquil l’altre, fràgil i fort alhora el tercer. Dur-los a pes de braços, carregar-los i carretejar-los forma part de l’activitat física incessant de progenitora de petits MEC. Una activitat que feia sense ni pensar-hi, amb una inèrcia que ara encara recupero així que em deixen prendre en braços un petit MEC aliè.
De sobte em trobo movent-me i bressolant i cantussejant o dient les ximpleries que els deia als MEC per distreure’ls o fer-los riure. Fent aquell gest que tenia tan interioritzat d’encaixar-los al meu maluc i envoltar-los amb un braç per la cintura. M’agradava aquest contacte tan animal de progenitora-ximpanzé. No calia anar al gimnàs per exercitar el cos. Tot i que aquell carretejar em va passar factura física.
Però la contractura no va créixer només per fer de traginera. També hi ha el pes de l’ofec de sentir-los permanentment a sobre, físicament i espiritualment. Durant molts anys em sentia al centre d’un huracà que jo mateixa vaig escollir, però que massa vegades se m’enduia al país de l’esgotament i no al de les cançons de Judy Garland al Màgic d’Oz. Sentia que tothom m'estirava i que hi havia poc espai per a la calma i per a mi mateixa. Hi ha poca poesia al país de la progenitora imperfecta.
L’ofec ha baixat moltíssim. Però alguna vegada m’ataca quan estic tan bé vivint sola i penso que la setmana següent em toca traslladar-me a la casa familiar per viure la setmana amb fills, segons l’acord de divorci. Potser dir-ne ofec és massa, que és mandra, perquè, no ens enganyem, viure a la meva bola, sense dir-li a ningú que toca reciclar, posar rentadores, etc., està molt bé. I perquè encara hi ha responsabilitats i pesos i les punxades de la contractura no acaben de marxar.
Sé que tot va començar llavors i que la contractura em recorda que no hi ha altre camí que descontracturar i deixar anar.