Molts de vosaltres aviat haureu de deixar per primera vegada la vostra criatura en mans d’una persona desconeguda i en un entorn nou. El moment de començar l’escola bressol fa perdre el son a molts progenitors, i és normal. Perdem de vista el que més estimem i pensem que no hi ha ningú que el sàpiga cuidar tan bé com nosaltres. Probablement és veritat, però molts cops a les llars d’infants hi trobes unes dones (sí, dones) que són un bàlsam.
En el nostre últim dia d’escola bressol hi va haver llàgrimes: nostres, de les mestres, de la directora. Aquella torreta plena d’il·lusió i de referències marineres on el nostre fill ha passat de nadó a infant ha sigut casa per a tota la família, i les seves treballadores, tot i que se’m fa estrany dir-ho, unes amigues. Elles ens han aconsellat en moments de crisi, ens han abraçat quan hi ha hagut problemes de salut, s’han adaptat a canvis laborals i, alhora, han estimulat i estimat el nostre fill per ajudar-nos a fer-lo tal com és. Gràcies Vane, Rita, Nina i totes les dones meravelloses que durant tres anys ens heu rebut amb llum als ulls. Aquest article és per a vosaltres i per reivindicar aquests centres educatius, massa poc valorats, i les seves professionals: entregades, preparades i habitualment mal remunerades.
L’etapa escolar dels 0 als 3 anys no és obligatòria, malgrat que molts experts consideren que aquesta època és crucial per al desenvolupament de les persones. La sociòloga Leire Salazar conclou que les capacitats dels nens de famílies sense recursos augmenten el doble si han assistit a preescolar, i el premi Nobel d’economia James Heckman estableix que per a un govern és més rendible invertir en parvulari que en borsa. Tot i això, les llars d’infants reben pocs recursos públics: només 1 de cada 4 centres és públic i no hi ha prou places.
I a això cal sumar-hi la precarització. Al maig les treballadores de les escoletes van convocar una vaga amb poc ressò en què demanaven que el seu salari de 837 euros (congelat des de feia 7 anys) s’equiparés al de les treballadores del segon cicle d’educació infantil. Tenim un deute amb els nostres fills i qui en té cura. No tindrem una societat sana i feliç fins que no donem a aquesta etapa la importància que li pertoca.
