Ràbies que amaguen tristors

A Contes per pensar, de Jorge Bucay, hi ha un conte molt il·lustratiu sobre la tristesa i la fúria. Diu que hi havia una vegada un estany preciós d’aigües cristal·lines, amb reflexos de tots els blaus i verds existents i peixos de tots els colors. A aquest estany hi van arribar la tristesa i la fúria. Totes dues es van despullar i van entrar a banyar-se. La fúria és inquieta i s’hi va estar poc, sempre té assumptes pendents i no pot estar aturada, així que va sortir aviat. Com que és cega, o no hi veu clar, i sovint es precipita, no es va adonar que es posava la roba de la tristesa i va marxar. La tristesa es va quedar més estona, és més lenta i tranquil·la, i li agrada quedar-se on és i recrear-se. Quan per fi va sortir, com que és molt lúcida, va veure de seguida que aquella roba no era la seva. Però com que si hi ha una cosa que no li agrada és que la vegin nua, es va posar la de la fúria i va marxar. Conten que des d’aleshores, a vegades topem de cara amb la fúria, ferotge, cruel, despietada, però si mirem bé veiem que és només una disfressa i que al darrere s’hi amaga la tristesa. Altres vegades topem amb la tristesa i al darrere s’hi amaga la fúria.

Identificar les emocions

És un conte molt útil per explicar a fills, filles i alumnes la naturalesa i el funcionament d’aquestes dues emocions que moltes vegades s’intercanvien els papers. Això acostuma a passar quan una de les dues no ens és permesa o ens resulta excessivament temible o pertorbadora. Si la tristor és molt gran i temem donar una aparença de feblesa, o que no ens càpiga a dins i desmuntar-nos, o no obtenir la comprensió i el consol que necessitem, ens pot resultar més fàcil i còmode fabricar-nos un vestit de ràbia que tapi el que no tenim valor, capacitat o recursos per afrontar.

Igualment, si sentim una ràbia tan gran que no sabem com gestionar i ens fa por que ens arrossegui o ens aboqui a un conflicte superlatiu, pot ser que la inhibim i ens instal·lem en la tristor i l’apatia. Aprendre a identificar si una ràbia excessiva amaga una gran tristor o si una tristor descomunal encobreix un gran enuig, atorga més profunditat i consciència emocional, allibera i mitiga tensions, i permet orientar-nos cap a aquelles qüestions i necessitats vitals que l’emoció real ens mostra que han de ser ateses.