L’escola ha mort... o no!

Els més joves potser no recordeu que cap als anys 70 alguns autors van pensar i van escriure que per garantir una bona educació el millor que podíem fer era tancar les escoles. Recordem dues obres clau que anaven en aquesta direcció: La escuela ha muerto, del britànic Everett Reimer, i La sociedad desescolarizada, de l’austríac Ivan Illich. Els títols són força contundents. A parer seu, l’escola està dissenyada per reproduir i donar estabilitat al poder que les finança, i per aquest motiu no té la capacitat de fer un salt endavant i donar resposta a les necessitats del moment. Així ho defensaven alguns fa uns quaranta anys i, si hem de ser sincers, l’ombra dels seus pensaments arriba fins als nostres dies.

Hi ha un cert neguit en el sistema educatiu que va des de les administracions fins a la realitat dels centres, perquè no acabem de saber què hem de fer amb les escoles avui. Alguns pensen que la resposta ha de venir de la mà de la tecnologia i de l’anglès. Fixem-nos en les imatges que utilitzen per promocionar els seus centres educatius: alumnes riallers que treballen davant d’un ordinador, amb tot plegat ben subtitulat en anglès. Però aquesta no és la fotografia que converteix l’escola en un espai privilegiat d’aprenentatge. N’hi ha una altra, més difícil de captar però sens dubte més profunda. Si hi donem dues voltes, més aviat seria una pel·lícula en què es veiessin alumnes implicats en activitats que els porten a sortir dels espais tancats, a interactuar amb els seus docents i amb altres persones de fora del centre, a seleccionar informació i a exposar-la davant d’un auditori. En resum: activitats que els porten a contrastar allò que pensen, allò que fan i com se senten. Quan aquest triangle que formen pensament, acció i sentiments entra en joc es generen dues referències clares: la confiança en els altres i en un mateix i l’orientació col·lectiva.

Hem tingut la temptació de tancar l’article tot connectant la necessitat de confiança i d’orientació amb el moment polític que vivim. Però no. Millor que hi posem punt final amb una declaració: l’escola no pot ni ha de morir mentre es mantingui com un espai de privilegi on els individus es construeixen en un món que només sobreviurà si deixem d’apedaçar-lo i ens el prenem seriosament.