Lluç amb salsa verda

El major d’edat a càrrec (MEC) número 2 torna de la classe del grau superior de cuina accelerat. Els han ensenyat a fer cafès amb màquina de bar i la cafeïna li desferma la llengua per expressar l’alegria que li genera aprendre l’ofici. Està entusiasmat i des que ha començat el curs mantenim converses constants sobre cuina.

Ell i jo ja parlàvem, és cert, però ara ho fem més i amb un to diferent perquè -oh, gràcies, gràcies, gràcies- ja no hi ha aquella preocupació pel rendiment acadèmic, per l’assistència a classe, per si s’adorm al matí i fa tard, pel futur que no veia gens clar. Durant el confinament, quan va haver de triar uns nous estudis perquè els del curs anterior no li van encaixar, no vam deixar d’oferir-li idees d’oficis i professions, però cap el convencia.

Quan s’acostava la data de les matriculacions em vaig quadrar. Li vaig dir que de tota la tirallonga d’oficis i dedicacions professionals possibles només n’hi havia una a la qual no havia dit rotundament que no: cuina. I que creia que era això el que havia de fer. Que no calia que fos la seva vocació però que era un bon ofici i que l’acabés i ja el tindria. I amb l’ofici sota el braç podria buscar feina i decidir més endavant què més volia fer.

Sé que el vaig manipular, que vaig forçar la màquina. Perquè quan va dir que sí llavors vaig deixar anar l’altra arma secreta: li vaig dir que aquells estudis els acabaria. Que aquesta vegada no li permetria deixar-los. Altre cop va dir que sí. I íntimament em vaig alegrar que hagués caigut al meu parany. Sobretot perquè tampoc hi havia més alternativa que continuar divagant durant un any per casa. Una alternativa que sabia que no duia enlloc.

Però, esclar, una cosa és manipular i una altra que la manipulació funcioni. Vaig viure els primers dies del curs dissimulant l’estómac encongit, esperant veure com se sentia entre fogons i apunts de cuina. Tot semblava a lloc. Aparentment anava bé. Però l’experiència d’altres anys no em permetia deixar-me anar, fins diumenge passat.

A la nit, l’aprenent de cuiner ens va voler cuinar una de les receptes que havia après, lluç amb salsa verda. I ho va fer i ens el va servir amb una cara de satisfacció que ho deia tot. Vam brindar per ell, i ja em perdonareu, però jo, per dins, també vaig brindar per mi. I altre cop per ell.