Ser progenitora no és cap ganga
En teoria vivim un moment fantàstic de ressorgiment feminista. Però, què voleu que us digui, encara hi ha molt per fer, molt per remar, molt perquè tot plegat passi de la teoria, el bla-bla-bla i les posturetes. Porto un mes participant en el recompte del col·lectiu #OnSónLesDones per saber quantes dones participem en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació i els resultats sovint fan plorar. A casa ho saben els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) perquè quan acabo el recompte del dia emeto renecs que no puc reproduir aquí.
El ressorgiment feminista hi és però hi ha homes que se senten amenaçats i darrerament m’he vist obligada a aportar les xifres de dones que publiquem i homes que publiquen llibres (el doble) per recordar que les dones escriptores partim amb desavantatge, que les cures encara recauen en la seva majoria sobre les dones i ens falta temps per escriure, que qui decideix qui és bo i qui és dolent continuen sent homes i que a les dones, tot i ser el 50% de la població, se’ns tracta com a minoria, com a excepció. Que el cànon és masculí. Els meus llibres els vaig escriure i els continuaré escrivint malgrat la meva circumstància actual i passada: dona, amb tres MEC, treballadora i amb una càrrega mental superior a la del pare de les criatures. Això ha estat així ara i això ha estat així sempre.
Quan ens vam divorciar va córrer la brama pel barri que hi havia disponible un progenitor enrotllat que estava sovint a la porta de l’escola i que es feia càrrec dels seus MEC. Es veu que això era un valor al seu currículum, però al meu no. En el meu era normal. I em vaig cagar en les dones que feien córrer aquesta idea, no pas pel meu ex, sinó per elles, que amb aquesta actitud estaven sabotejant tantes dones que reclamem que les cures són compartides. I que tant de mèrit té l'un com l’altra. Si és que és un mèrit, coi, que crec que no, és més aviat una responsabilitat. Prou ja de sabotejar-nos, companyes. Prou, ja.
I pel que m’expliquen progenitores més joves, la cosa continua igual. A elles els pregunten si agafaran baixes i excedències i a ells no. O els expliquen a l’hospital com tenir cura del nadó i a ells no. Sí, encara queda molt per fer, entre altres coses la revolució masculina. Companys, espavileu.
