Prades

Quan ja no pots més de tanta xafogor i marxes a estiuejar a un poblet de muntanya, una de les coses més segures és que de sobte et trobaràs envoltat de gent nova. Sí, ja sé què deveu estar pensant ara mateix, que per dir aquesta obvietat no cal escriure un article. Doncs esteu ben equivocats. Hi un poble menut al Baix Camp que, com les petites aldees gal·les, es resisteix amb tossuderia a complir aquesta regla universal. El poble en qüestió es diu Prades i per algun costum ancestral, si ets de Constantí com un servidor, us ben asseguro que us hi trobareu com a casa, literalment. I és que entre els mesos de juliol i agost hi ha mig poble allà, i quan dic mig poble no estic exagerant gens. I no em malinterpreteu, que no ho critico pas. De fet, envejo amb tota la meva ànima els privilegiats vilatans del meu poble que hi poden passar l’estiu. I és que la vila de Prades és una petita joia, un refugi on amagar-te de les xafogors i els fogots nocturns. No hi ha sensació més plaent que deixar caure la tarda a la plaça del poble i posar-te la rebequeta per esquivar els calfreds. És en aquesta plaça de pedra vermella on la vida del poble batega, on esmorzen els passavolants abans de continuar el seu camí cap a altres indrets, on els turistes aprofiten per comprar un saquet de patates amb denominació d’origen, on bull el mercat amb parades per a tots els paladars i també on el jovent allarga la nit tant com sigui possible.

Hi ha moltes coses que fan del Prades d’estiu un lloc ple de vida, de tertúlies familiars al voltant d’un vermut, però potser cap de més entranyable que veure la canalla fent de nens amb la llibertat que els ha robat la ciutat on viuen. Els primers festejos aprofitant la foscor del cinema a la fresca o les excursions al terme amb la colla d’estiu, aquests amics i amigues que retrobes cada any. Potser és aquí, en aquests tombs mandrosos cap a la Roca Foradada o l’ermita de l’Abellera, on s’amaga la màgia del poble, la sensació de paradís perdut, un sentiment que es pot detectar amb una marca inconfusible, una prova evident que t’has deixat encisar per aquest entorn: la pols vermella que, enganxada a les sabates i els mitjons, et delata. I és que ja se sap, si mig poble de Constantí és allà, per alguna cosa bona deu ser.