Pedagogia de la desobediència

Fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, Jaume Cela i Juli Palou es queixaven de la discutible utilització del món de l’escola per definir la política. Així, deien, per descriure la brusquedat de polítics que no saben dialogar es diu que el Parlament sembla un pati d’escola, oblidant que la vida educativa és força més humana i creativa que un hemicicle. Jo em fixaré, avui, en la paraula educativa políticament de moda: la desobediència. Parlem-ne una mica amb la calma de les vacances i abans de les tensions del setembre.

Quaranta anys entre adolescents, educant-los perquè mantinguin el desig de canviar el món, em donen certa autoritat. Enmig del caos de discursos polítics que ens domina, he sentit pares que volen fills radicals però que no llegeixin el marxisme; que vagin a fer la revolució de moda però sense ficar-se en embolics; que siguin radicals a fora però submisos a casa; que contestin una part de la societat però no discuteixin la riquesa de la família, etc. Pares i autoritats que volen fills i ciutadans revolucionaris a mida. Adults oblidant que l’educació és incompatible amb la hipocresia i la incoherència.

No es pot fer trampa. Educar en la desobediència té unes característiques irrenunciables. Fem que l’adolescent descobreixi les injustícies contra les quals cal manifestar el desacord, però no tan sols les que l’afecten sinó també les que afecten els que són al seu voltant, i no només els que són dels seus. Desobeir perquè ningú sigui explotat. Mirem que no sigui un simple sentiment reactiu sinó que trobi les raons, argumenti el perquè, imagini com podria ser. Desobeir per la incoherència de les normes, per l’autoritat imposada, per la manca de voluntat adulta de saber què en pensa ell o ella. Parlem de les seves maneres de contestar i discutim si tot s’hi val o no. Després d’acceptar que la majoria de les seves maneres d’actuar en contra seran incòmodes per als adults, deixem clar que existeixen dos criteris irrenunciables. No poden exigir l’acompliment dels seus drets vulnerant els drets d’un altre. I quan actuïn saltant-se les lleis que troben injustes, hauran d’assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat.

Tot això i més serveix per a casa, per a l’institut, per a l’espai juvenil, per a les administracions, per al món econòmic i per a l’organització política. No s’hi val voler rebels tan sols de l’última part.