El que ens passi pels ovaris
Em pregunten per la meva opinió sobre la lactància fins als cinc anys. La pregunta té trampa perquè implica que et pot semblar bé o et pot semblar malament. Per prudència consulto algunes fonts que em confirmen el que és evident: que no hi ha cap problema. I a partir d’aquí començo a reflexionar.
Si no hi ha cap problema, per què cal preguntar-se sobre si està bé o malament? Algú pregunta si està bé menjar mandarines o xirimoies? Estaria bé qüestionar-se si cal esmorzar xoriço i una copa de conyac, però no és el cas. Doncs ja està. Si no es fa mal a ningú, avall que fa baixada. Perquè no es fa mal a ningú donant pit fins als cinc anys. Ara mateix per a molts és estrany i xocant. I què. Les dones que ho vulguin fer, endavant les atxes. I a qui li peti el cap que se’l reconstrueixi.
Jo vaig donar pit fins als quatre mesos amb la llavors menor d’edat a càrrec (MEC) número 1, fins als sis mesos amb el MEC número 2 i fins als nou mesos amb el MEC número 3. I ho vaig fer perquè em va donar la gana. I no va ser fàcil en el primer cas. Em vaig sentir jutjada i pressionada per altres progenitores que defensaven l’experiència de la lactància com una mena de Nirvana. I jo més aviat vaig experimentar un petit infern i a estones una experiència passable. Quan ho explicava i demanava ajut perquè pensava que estava fent alguna cosa malament, a l’altra banda hi sentia l’energia freda del retret.
Llavors era una progenitora que volia ser perfecta i també em vaig jutjar molt durament. Fins que vaig trobar un llibre que deia que fins als quatre o sis mesos la lactància és el millor i a partir d’aquí no és imprescindible per a l’alimentació i que seguir entra en l’àmbit de la decisió personal. I em vaig relaxar. Quan vaig deixar de donar pit a la petita MEC número 1 vaig descobrir que a ella el que li agradava era menjar sòlid. I que el tema de succionar no l’entusiasmava. Per tant, jo no feia res mal fet... Amb els altres MEC tot va anar millor perquè a ells el tema de la teta sí que els encantava.
Així que el que demano és que les progenitores i les dones en general no caiguem en la trampa de jutjar i criticar. Que ens donem suport en les nostres decisions. I que abracem la sororitat per defensar que cadascuna podem fer el que ens passi pels ovaris.