Parlem de la disciplina a les aules
BarcelonaParlar de disciplina a les aules és, encara avui, obrir un debat carregat d'emocions i perspectives sovint oposades. Que li diguin a Mar Hurtado, presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, després de les seves paraules contra la disciplina al programa La Selva a la televisió pública de Catalunya. N'hi ha que l’associen a records d’autoritat rígida, de silencis imposats i càstigs severs, mentre que d'altres la reivindiquen com a condició imprescindible per a l'aprenentatge. El cert és que, al llarg del segle XX i inicis del XXI, el concepte de disciplina a l'escola ha evolucionat de manera tan clara com ho han fet les societats modernes.
A principis del segle XX, el professor era percebut gairebé com una figura d'autoritat indiscutible, amb un prestigi social que sovint equiparava la seva paraula a la d’un sacerdot o un jutge. La disciplina es fonamentava en l’obediència: l'alumnat escoltava, repetia i callava. L'ordre es mantenia amb la distància entre mestre i alumne, i la comunitat donava suport a aquesta jerarquia sense fissures. Es valorava més la docilitat que la creativitat, i el silenci a classe era símbol de normalitat i de “bona educació”.
Amb l’arribada de la democràcia i la modernització del sistema educatiu, la disciplina va començar a reinterpretar-se. Es va posar l'accent en el diàleg, en la participació activa de l'alumnat i en la necessitat de construir un clima de confiança mútua. Es van abandonar els càstigs físics –afortunadament–, es va qüestionar la rigidesa extrema i es va obrir la porta a metodologies més flexibles i motivadores. No obstant això, aquest canvi, positiu en molts aspectes, també ha portat conseqüències imprevistes: una certa deslegitimació constant en el temps de l'autoritat docent.
Pèrdua de prestigi
Al segle XXI el repte és clar: mantenir l'equilibri entre una disciplina que no oprimeixi i un ambient d'aprenentatge que no es converteixi en caos. La societat actual, marcada pel ritme accelerat, les noves tecnologies i una visió més horitzontal de les relacions, ha difuminat les fronteres de l’autoritat. Tanmateix, això ha coincidit amb un fenomen preocupant: la pèrdua de prestigi de la tasca docent. Allò que abans era una professió respectada i gairebé venerada, avui sovint es veu qüestionada i menystinguda, que afecta en el pitjor dels casos, la seguretat física o salut mental dels docents.
Aquest canvi de percepció social és clau per entendre els debats actuals. Quan la societat no confia plenament en els seus mestres, el missatge que rep l’alumnat és que la norma i l'autoritat poden ser ignorades sense conseqüències. No és estrany, doncs, que molts professors expressin la sensació de lluitar a contracorrent, intentant transmetre coneixement en un entorn on l'ordre i el respecte no sempre són garantits o que, segons dades de l'USTEC, un de cada tres docents es plantegi deixar la professió.
Malgrat les transformacions, hi ha una veritat que no podem ignorar: sense disciplina, no hi ha educació possible. En aquest sentit, psicòlegs com Lev Vygotsky ja subratllaven la importància del paper mediador de l’adult i de les regles compartides per poder assolir un aprenentatge significatiu. La disciplina, entesa com a marc de convivència i guia, és la condició que permet que l'alumnat desenvolupi tot el seu potencial. No es tracta de tornar a l’autoritarisme del passat, sinó de reconèixer que els límits, les normes i l’ordre són necessaris per crear un espai on el coneixement pugui florir. La disciplina no és sinònim de repressió; és la base per aprendre a conviure, a respectar els altres i a desenvolupar l'autonomia personal.
Podríem convenir que un alumne que creix sense normes difícilment serà un ciutadà capaç d'assumir responsabilitats en el futur. No podem aspirar a formar persones responsables, crítiques i competents si no entenen que la llibertat sempre va acompanyada de responsabilitat. Cal que la societat recuperi el respecte per la tasca docent i entengui que el professor no és un enemic ni un simple “gestor de coneixements”, sinó un guia essencial en la construcció de la ciutadania.
En un món on tot canvia amb vertigen, la disciplina hauria de recuperar-se com un pilar insubstituïble. No per mantenir les aules en silenci, sinó per assegurar que aquest silenci, quan cal, serveixi per escoltar, pensar, fer volar la imaginació i créixer.