Fer de pare a la presó

Vaig tornar a la presó. Feia un parell d’anys, o més, que no creuava les seves reixes (cada vegada en són més, els controls!) i acabo d’anar, convidat pel Centre de Formació d’Adults Víctor Català de la presó de Brians, a participar en les seves Lectures interculturals. Recordes que has entrat en un món d’absurditats quan et trobes amb una piscina d’aigües fosques que mai s’ha pogut fer servir perquè no hi ha socorrista, ni es pot netejar perquè no hi ha pressupost! Però te n’oblides ràpid en veure el centenar de persones que han vingut a parlar amb tu perquè escrius i se suposa que pots donar consells. Acabo en xoc perquè la majoria dels que m’escolten volen parlar de com poden educar els fills que es van quedar a fora, al barri, amb una part de la família perduda.

“Jo vaig ser pare amb 18 anys... El meu fill de 17 no vol fer res, fora de fumar porros”. Alguns vénen a demanar-me autògrafs per als seus fills en el programa de la xerrada. “Posi per a en Yusef”, “...per a en Mohamed...”, diuen. Em parlen de les entitats que s’ocupen d’ells i de com esperen que no acabin repetint la seva vida. Discutim sobre com protegir la filla de 15 agosarada en el sexe i de la necessitat que puguin descobrir els petons i les carícies. Tot i que les seves aventures els han portat entre reixes, és alliçonador parlar amb ells dels riscos a l’adolescència. El que més em dol és pensar que als informes de molts d’aquests homes segur que algú ha escrit: “Pares negatius, incompetents”.

No falta la pregunta compromesa: “¿Vostè creu que s’han de continuar fent més presons?”. No amago parlar de les víctimes que la seva conducta va causar, però explico que sobren presons. Que a Catalunya tenim menys delictes i delinqüents que a la resta de països d’Europa i, tanmateix, moltes més persones tancades. Moltes cares assenteixen en parlar de com trobar altres formes de compensar la societat pel mal causat. Si encara no has quedat buit intentant repartir paraules útils, un darrer et pregunta: “¿Vostè coneix la felicitat?”. Li he de respondre que sí, que he pogut viure una vida feliç i evito respondre per què ell no. Sí que parlo de com tots som el producte de les oportunitats que un altre ha posat a la nostra vida, de com les educadores que ara tenen al seu costat no són un control més, sinó una entranyable oportunitat.