Què fem com a societat?

Quan no ens agrada alguna situació el més fàcil és donar la culpa a algú, ja sigui persona o col·lectiu. Si ens fixem en el món educatiu, en aquesta rifa de la culpa les famílies tenen tots els números per ser les culpables de tots els mals. I estan indefenses, perquè hi ha tants matisos i situacions que, de fet, tothom es pot referir a alguna anècdota o experiència per assumir aquesta culpa. Amb aquesta perversió de la realitat estem fixant l’escenari ideal i apropiat perquè facin just el que els diem i aconsellem, malgrat que, possiblement, els suggeriments que els donem no entren ni en les seves possibilitats ni en la seva idea.

Quan som professionals, del camp que sigui -gestió, educació, empresa...-, fem comentaris de desacord, gairebé de denúncia, davant tot el que veiem que passa i mirem, una vegada i una altra, les famílies: “Has vist com es comporta avui en dia la canalla?”, “Caldria tenir un carnet per fer de pares i mares”. I ja no parlem de si suspenen! Vinga a repartir culpes! Per tot plegat, quina pot ser la solució? El primer és ser honestos i fer una mirada cap endins. Més enllà d’experts en alguna matèria, tots som família i hem d’assumir les pròpies contradiccions i reconèixer que tampoc fem sempre a casa el que diem als altres que cal fer.

Per què sempre parlem de la canalla com si fossin éssers inanimats que hem de portar amunt i avall? Massa sovint parlem de la canalla sense la canalla. Té lògica, això? No vol dir que puguin ocupar el mateix lloc que nosaltres, però potser en alguns casos cal que els fem més protagonistes dels seus actes, decisions i responsabilitats. Davant d’un problema, per exemple, hauríem de poder seure plegats i demanar al protagonista -a partir de 7-8 anys- que exposi als adults (progenitors i escola) si les normes que els imposem estan prou ben explicades.

Podem millorar la comunicació entre tots si ens donem la mà i, com a societat, i malgrat la tendència sobreprotectora de la família, obrim oportunitats perquè la canalla pugui ser protagonista, i perquè la societat recuperi el paper educatiu que li pertoca. Així evitarem que els infants cada dia siguin més egocèntrics o que es pensin que tot és possible simplement perquè han après a aprofitar el desconcert o la falta de coherència entre el que diem i el que fem.