Ets ou, pastanaga o cafè?

Des que va començar la pandèmia, parlem sovint de la resiliència com una de les capacitats o virtuts que cal desenvolupar davant de situacions vitals adverses i difícils que ens sacsegen o ens superen emocionalment. 

Per explicar i comprendre la resiliència, que és la capacitat de sobreposar-nos a l’adversitat i d’aprofitar-la per créixer i transformar-nos, es recorre sovint a una coneguda metàfora sobre l’ou, la pastanaga i el cafè. Es tracta d’una història que convida a reflexionar sobre quin és el comportament de cada un d’aquests tres elements quan estan sotmesos a una forta pressió com, per exemple, la de l’aigua bullent. L’ou, que era fràgil, s’endureix. La pastanaga, que era dura, s’estova. Els grans de cafè, en canvi, deixen anar la seva essència i transformen l’aigua. 

Se’ns considera persones resilients quan el nostre comportament s’assembla al del cafè; és a dir, quan les dificultats fan emergir en nosaltres qualitats, actituds o valors que ens milloren com a persones i ens impulsen a transformar aspectes del nostre entorn. La metàfora és molt bonica, però no és tan simple. Quan patim situacions que ens superen emocionalment és natural i inevitable que hi hagi moments en què ens desanimem i ens desfem, com la pastanaga, o que ens endurim i protegim la nostra fragilitat, com l’ou, per poder seguir endavant (és el “Tot anirà bé” dels inicis de la pandèmia o el “No tinc por” dels atemptats del 2017). La reacció del cafè és la desitjable, però no podem pretendre que sigui instantània. En moltes situacions, primer hem de passar per ou o pastanaga abans d’arribar a ser cafè. 

Al començament de la pandèmia, i durant bona part de la meva vida, he sigut ou. He volgut ser i sentir-me forta (no dura) per dins, per no trencar-me amb facilitat. Però he acabat desfent-me com una pastanaga perquè la vulnerabilitat no només és humana i ineludible sinó que és l’autèntica mestra de vida, la condició que hem d’acceptar i abraçar si volem desplegar la nostra essència i desprendre un cert aroma a cafè.    

I vosaltres? Què sou habitualment? Què heu sigut durant la pandèmia? I els vostres fills, filles o alumnes? Amb quin element se senten més identificats? Quin els defineix millor emocionalment? El sol fet de parlar-ne i reflexionar-hi ens fa una mica resilients.