La novieta

¿Us enrecordeu d'una sèrie que es deia Roseanne? Sí, ja sé que és un comentari molt boomer, ho reconec, però segur que hi ha algú de vosaltres que la té ben present. Va ser una revolució en el món de les sitcoms perquè els seus protagonistes eren l'antítesi dels actors i actrius que acostumaven a sortir a la televisió. No eren ni guapos ni tenien uns cossos esculpits en gimnasos o clíniques estètiques. Eren grassos i cridaners i potser per això ens van enamorar, com si per primer cop ens veiéssim mirallats sense cap filtre mentider. Per aquells capricis de la memòria, hi ha un capítol que he recordat sempre. Es tractava de la filla dels protagonistes, la qual portava per primer cop la seva parella a casa. Aquest pretendent era el xicot perfecte: atent, educat, sociable, guapo, intel·ligent i divertit. La gràcia del capítol era just al final. Una esquela amb el nom del noi ens anunciava que aquesta relació només duraria tres dies. El missatge era divertidament corrosiu: els xicots i xicotes dels nostres fills que ens agraden són els que no duren ni un telediari. No, amics, els que es queden per sempre no són els del nostre gust. Què va!, són aquells que posen els peus damunt la taula i agafen una cervesa de la nevera sense demanar permís, els que es tiren rots a granel, els que van vestits de manera estrafolària i tenen l'orella més foradada que un formatge gruyère.

Jo crec que aquest fenomen no és casual. La meva teoria és que la nostra canalla s'està venjant de la tabarra que han hagut de patir des de ben petits. Sí, no us feu els distrets, vosaltres també ho heu fet. No us sona? Tranquils, que us faig memòria. Parlo de la cantarella insofrible que els hem engaltat sense misericòrdia ni pietat: "Què, ja tens xicota?" "Quin nen de la classe t'agrada?" "Ui, que en Roger et mira amb ullets d'enamorat!" "Aquesta Sara et truca molt, oi?" Som uns pesats, uns toca-peres que no parem de pressionar-los per festejar, encara que no en tinguin ganes. Som així; no hem parat de demanar-los que tinguin parella i després, quan ens han fet cas, encara pretenem que ens agradi. O sigui que si demà us arriben a casa amb un grenyut amb rastes, poc sabó i pantalons cagats, no us queixeu. En el fons us ho teniu ben merescut.