El Ventafocs i el gall penedit
Una tuitaire a qui no conec, i que diu ser mestra, proposa una lletra alternativa per a una cançó que fa així:
El gall i la gallina
estaven al balcó.
La gallina s’adormia
i el gall li fa un petó.
- Dolent, més que dolent!
Què dirà la gent?
- Que diguin el que vulguin,
que jo ja estic content!
La tuitaire proposa de cantar als nens una segona estrofa diferent:
- Gall, dolent! Si jo t’he dit que no!
La gallina marxa ofesa
i el gall li demana perdó.
Aquesta proposta il·lustra molt bé un despropòsit que no em cansaré de combatre i que consisteix a intentar refer el material de la literatura popular per adaptar-lo al que aquests adaptadors pretensiosos creuen que és el pensament correcte del segle XXI. L’error és immens. Si es considera que els nens no tenen capacitat per criticar l’actitud resignada de la gallina i el passotisme del gall de la primera versió, encara en tindran menys per descobrir el sentit de la segona proposta, perquè només en té si coneixem la primera. Però ¿quin sentit té pretendre esmenar la plana a una tradició popular que, molt sovint, ens explica tan bé tot un món i tota una època?
Segur que coneixeu centenars de contes populars que han estat transformats amb la pretensió d’eliminar-ne qualsevol rastre d’estereotip de gènere. El resultat és sempre penós, però no perquè convertir la Ventafocs en un Ventafocs, per exemple, no funcioni, sinó perquè La Ventafocs és probablement un conte mil·lenari d’origen oriental i, en canvi, la versió amb pretensions de superar els estereotips és una poca-soltada d’aficionat. Això mateix li passa a la proposta de la tuitaire: no sap comptar versos, i la idea del gall demanant perdó està ficada amb calçador. A la pobra qualitat literària s’hi afegeix un fet inqüestionable: la bona literatura, infantil o adulta, parla d’errors humans, de dilemes i de conflictes. Està més feta de preguntes que de respostes.
Si una mestra no es veu capaç de fer notar als seus alumnes que una cançó dibuixa uns estereotips ja superats, que no la canti. La idea que els nens són ximplets i s’empassen els estereotips més o menys explícits en contes, cançons o joguines només ens porta a parlar-los d’un món que no té res a veure amb el real.