Neu

Els hiverns a Anglaterra es fan llargs. Vull dir que te'ls has de prendre amb paciència, com una tassa de te acabada de fer a mitja tarda. Hi ha gent que no els suporta, que frisen perquè arribi aquest succedani d'estiu que tenim aquí, perquè el paisatge es deixi tacar de brots verds, com si patís una varicel·la daltònica. A mi l'hivern m'agrada, soc així de rar. Fins i tot els arbres despullats de fulles em semblen més majestuosos i imponents, i em passo les hores mirant-los per la finestra, embadalit com un babau. Potser per això no puc evitar que de tant en tant el meu fill m'enxampi i, com té per costum, en faci broma: "Què, papa, festejant l'arbre del pati per variar, no?" Tant me fa, no puc evitar quedar hipnotitzat veient com les branques fosques de formes impossibles esquincen el cel gris i el fragmenten en mil bocins. Ara bé, també s'ha de dir que alguna interrupció climàtica és benvinguda. Com quan, malgrat el fred, de sobte el cel es torna ben blau i descobreixes que els raigs de sol encara existeixen i que no s'han oblidat completament de tu. O bé quan neva.

Abans aquí nevava més. Com a tot arreu, suposo. Recordo un Cap d’Any tornant d'una discoteca just on acaba Pentonville Road, a les tantes de la nit, colgats de neu fins als genolls. O un aniversari meu a Londres, a mitjans d'abril, quan la meva dona em va regalar de sorpresa una nevada preciosa. "No saps el que m'ha costat convèncer sant Pere", em va dir. I és cert, m'encanta que nevi, de tota la vida. Per això quan ahir em vaig despertar i vaig veure el carrer enfarinat, vaig aixecar-me tot d'una, cosa estranya en mi, ja ho sabeu, i vaig sortir al pati. Després de ballar i gairebé fotre'm de lloros, vaig agafar un bon grapat de neu. Va ser instintiu, us ho prometo. Quan me'n vaig adonar ja era a l'habitació del nen, que feia deures virtuals com cada matí, pobret. La resta ja us la podeu imaginar. El vaig agafar tant per sorpresa que es va empassar la bola de neu sencera. El que no era tan previsible va ser la seva reacció. Vull dir que sí, que em va empaitar dient-me el nom del porc, però quan em vaig tancar al lavabo em va deixar anar una frase més gèlida que el clima britànic: "Sembla mentida, papa, amb l'edat que tens i que siguis tan infantil". I el pitjor del cas és que té raó.