Quan un se’n va un altre arriba

Vaig a l’enterrament d’una dona ja gran i em trobo amb les meves cosines estimades, les Soler, algunes d’elles amb els seus menors d’edat a càrrec (MEC). M’encanto mirant-los. Dos d’ells s’han fet molt grans i encara n’hi ha tres de força petits. I enmig d’aquell comiat la vida dels MEC esclata i els petits fan i desfan al marge de la cerimònia, i els dos grans la viuen des d’una serietat innocent, acompanyant la seva mare en el comiat de la seva àvia.

Es diu molt que quan un se’n va un altre arriba i és cert. Arriba o es mostra, perquè ja hi és i l’energia de la vida sempre guanya.

Quan va morir el meu pare, amb ell se’n va anar un primer intent de MEC número 3, però no vaig trigar a tornar a quedar-me embarassada. I quan la Txell, la meva amiga i ginecòloga, em va dir el dia que sortia de comptes, la màgia del procés em va deixar parada, perquè era just el mateix dia que havia mort el meu pare, un 6 de gener, dia de Reis. Després tot es va avançar i el MEC número 3 va decidir aparèixer un desembre, potser per néixer el mateix any que havia marxat aquell avi que no coneixeria.

La Carmen, amiga i companya de feina, també m’explica un procés semblant: el seu pare va faltar i al cap de poc naixia l’Íngrid. I tantes altres persones m’han explicat històries similars. Al principi la coincidència atabala i fins i tot espanta, però mirat amb perspectiva té una lògica vital imbatible. La vida s’imposa.

Un dol mai és fàcil, però fer-lo arrapada a un petit MEC, tot i el xoc per la pèrdua i l’atabalament i la falta de son de la nova criança, és més orgànic. Els MEC et connecten a l’existència d’una manera terrenal. Ho vulguis o no ho vulguis no et pots encantar. T’has de llevar, fer i desfer, hi ha petites vides per atendre i tenir-ne cura. Per estimar. I en aquesta societat on la tristesa està tan mal vista, pots plorar i tothom et disculpa perquè saben que estàs vivint una etapa frenètica i esgotadora. Fins i tot pots estar de mala llet, sense abonar-t’hi, esclar, però t’ho permeten.

En el meu cas han passat ja disset anys i mig, i l’únic que em dol, i mai més ben dit, és la recança perquè el meu pare i el MEC número 3 no s’hagin conegut. Però me’ls imagino i sé que es caurien bé per alguns interessos comuns que em diverteix descobrir. Sí. Visca la vida!