Una mica de justícia poètica
La major d’edat a càrrec (MEC) número 1 ha marxat uns mesos lluny de casa per tenir cura d’un parell de menors d’edat a càrrec aliens (MECA). Parlem i m’explica que el petit té deu mesos i el gran quatre anys, i que s’ha estressat quan li han deixat els dos MECA a ella sola. Deia coses meravelloses com ara que el que vol fer un no té res a veure amb el que vol fer l’altre. Que el petit no parla i que, tot i que és de bona pasta, està aprenent a descodificar-lo. I que el que parla no parla anglès i també està aprenent a comprendre el seu llenguatge misteriós. Que quan està per un no està per l’altre i que quan està per l’altre no està per l’un. I que "és molt difícil, coi, mama".
La conversa és per telèfon i puc fer cara de gat de Cheshire sense que em retregui la rialleta irònica. Només li dic: "Ah, això em sona". I li explico els primers dies de ser a casa quan vaig tenir el MEC número 2 i ella només tenia dos anys i pocs mesos. Vaig arribar a trucar a una cosina perquè m’expliqués el truc de banyar el mini-MEC mentre vigilava de cua d’ull la petita MEC, sense que el MEC número 2 se m’ofegués i la MEC número 1 incendiés la cuina. La meva cosina em va regalar un mantra de saviesa budista: "Posa la tele". I així ho vaig fer. Vaig plantar la MEC número 1 davant de la tele mentre oferia temps de qualitat al mini-MEC i cultivava el vincle maternofilial. Em sentia la pitjor mare del món i la millor tot alhora, i quan me n’anava a dormir no tenia ni punyetera idea de amb quina opció quedar-me. Perquè, a més, la MEC número 1 va despertar el seu instint territorial i va interpretar que el MEC número 2 era una planta invasora a la qual calia o bé ignorar o bé burxar. Eren dies meravellosos, sí. I això que entenia el que deien perquè a la MEC 1 la vaig ensinistrar a expressar-se en la meva llengua materna i el MEC número 2 només plorava quan tenia gana.
La MEC número 1 m’escolta la batalleta amb paciència i em diu que ara això de plantar els MEC davant la tele no està ben vist en segons quins ambients. I que ja s’espavilarà. N’estic convençuda. És digna descendent de la seva progenitora. I efectivament pocs dies després em diu que ja ho té per la mà. Que el mini-MECA es peta de riure només veure-la i que l’altre li està ensenyant el seu llenguatge estrany i estranger. Em dic que no ha patit gaire. No tant com jo. I que mira, potser ja està bé.