EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Fires

Aquesta setmana passada va ser l’onzena vegada que fem fires amb el nen. Per si no sou gironins o no hi teniu parents, fer fires és una de les tradicions més arrelades de les festes de Girona. Vol dir anar a les Deveses i endinsar-te en un univers gairebé lisèrgic de sorolls i colors llampants, de globus i castanyes i crits i cançons a tot drap i atraccions de tota mena.

El meu nen no se n’ha perdut ni una. Ara bé, no em demaneu com és pujar al pop o a la nòria. No us ho podria dir perquè encara no ho sé. Ell fa deu anys que només vol fer una cosa a fires: pescar aneguets. Ja sé, segur que penseu que aquesta afició és encantadora i de fet he de reconèixer que els primers anys ho era i molt. Tinc un munt de fotos que ho corroboren, tot petitó agafant la canya amb les dues mans ben concentrat, amb la punta de la llengua fora, com sa mare. El problema va ser quan van començar a passar els anys i els seus gustos no canviaven. De res servien les propostes de provar coses més adequades a la seva edat. Ell només volia pescar aneguets. I ja ens veus allà, a la dona i a mi, fent veure que no notàvem aquella mirada de l’encarregada que ens deia que ja no teníem edat per competir amb els nens més petits.

Però tot això ha passat a la història enguany. Per un miracle de la naturalesa el meu marrec preferit s’ha destapat. Hem jugat als camells, hem pujat als ràpids del gran canyó, ens hem esbatussat amb uns ganàpies als autos de xoc i fins i tot hem entrat a la casa del terror, tot i que això últim si arribem a saber la por que feia no ho hauríem fet. Vam entrar els últims de la filera i quan ens vam trobar de cara amb la noia de l’exorcista ja anàvem primers de les presses que teníem per acabar la visita. Només ens va faltar l’home de la moto-serra, qui el va parir, encara porto un senyal al braç, però no pas d’ell sinó de les ungles del nen quan el va veure sortir de darrere seu. Una cosa bona va tenir la dosi de pànic: tots plegats vam decidir que ja era hora d’anar cap a casa, cosa em va anar de primera perquè m’havia deixat mig sou en fitxes i tiquets. Quan ja sortíem em va dir que s’ho havia passat bomba, que havia sigut el millor any. Gairebé li faig un petó, si no fos perquè mentre m’ho deia va mirar de reüll: “Papa, ja sé que no tinc edat però, puc fer uns aneguets de comiat?”