Els límits dels alumnes

Els límits són relatius, sobretot per als alumnes. Molts dels conflictes que tenim als instituts provenen d’aquesta manera diferent d’interpretar les normes del centre. Per a ells tot el que sigui el control o prohibició dels mòbils els neguiteja i els revolta, com també no poder anar al lavabo quan volen, entrar i sortir de l’aula, dur patinets, gorres o qualsevol invent que es posi de moda i que els distreu del que venen a fer, que no només és socialitzar-se sinó també aprendre.

Algunes vegades jo també m’he qüestionat les normes del centre. Cada centre té les seves, i normalment són semblants i responen a la problemàtica del seu entorn. He treballat en instituts on els límits sobre, per exemple, els mòbils, no eren gens clars, i per al professor era esgotador evitar que els alumnes es passessin el dia jugant i enviant-se missatges. Quan he treballat en zones conflictives la normativa tenia en compte què calia fer en casos de baralles o de portar, sense anar més lluny, una navalla a la motxilla. O si els enxampaven fumant o venent droga al pati o amb algú de l’entrada. Són realitats impensables en altres centres. Insultar o faltar al respecte a un professor en alguns centres on he treballat era el pa de cada dia, ja no diguem entre alumnes. Com que era tan freqüent i normal, la normativa no podia ser escrupolosa en aquests casos. Per desgràcia, només ho podia ser amb els més greus, perquè si no ens hauríem trobat les aules buides i un munt de pares i mares disposats a linxar-nos.

L’altre dia parlava amb una noia que ha vingut fa uns mesos de l’altre extrem de la Península, i ens va explicar amb total franquesa que, en l’entorn d’allà on ve, fumar marihuana és el més normal del món. Ella va començar a fer-ho als vuit anys, segons va confessar. Que passar per la presó no era tan greu i que el seu entorn familiar ho veia com una rutina més de la vida, i que fins i tot ella, amb dotze anys, ja estava fitxada per la policia. Els companys de classe feien uns ulls com unes taronges a mesura que la noia donava més detalls. Ella semblava fins i tot còmoda amb aquest rol, del qual no pretenia fugir. Un fet que em demostra que podem viure realitats diametralment oposades i que la majoria de lleis i normatives queden en paper mullat si abans no hi ha al darrere una bona base d’educació, respecte i convivència.