La meva butaca (en teoria)
Al meu despatx, meu i només meu, per molt que quan va néixer el petit dels menors d’edat a càrrec (MEC) l’hi vaig cedir durant un temps, i després el vaig recuperar, per molt que el mitjà dels MEC suggereixi que el petit l’ocupi de nou, doncs bé, al meu despatx hi tinc, entre altres coses, una butaca vermella. En teoria la butaca vermella me la vaig comprar per llegir-hi jo. Però al final els que la fan servir més sovint són els MEC quan arriben a casa. Llavors s’hi asseuen i comencen a garlar.
De vegades em pregunten què escric i fins i tot mostren un interès autèntic. Són moments que jo aprofito per fer-los servir de conillets d’Índies i llegir-los algun petit fragment. Serà només un momentet, els dic, ja ho veuràs. I ells bufen, però com que són bones persones i, a més, em volen demanar de sortir divendres o de comprar-se una dessuadora sense la qual la vida no tindria sentit, i saben que jo em venc per cinc minuts d’atenció pacient, m’escolten i em concedeixen la seva opinió. Però la butaca sobretot la fan servir per confessar-se i desfogar-se (sobretot això últim) i escoltar les meves paraules, no sempre sàvies tot i que ho semblin.
Arriben indignats perquè el professor ha gosat requisar-los el mòbil... altra vegada! Total, perquè eren a classe sense cap supervisió adulta i l’han tret perquè s’hi avorrien. Quina injustícia. Jo els recomano que emprenguin accions legals i que no s’aturin fins a arribar al Tribunal d’Estrasburg, mentre li envio un whatsapp a la meva germana, que treballa a la mateixa escola que el professor requisador, per dir-li que a final de curs li regalaré un pernil a aquest bon home.
Però no tot són queixes. La butaca també és escenari d’actes de contrició, com quan reben les notes d’un examen del qual ja s’ho sabien tot i no calia repassar. És just que digui que també apareixen amb la nuca formant un angle inferior als 90 graus quan s’adonen que s’han equivocat i que no calia tancar el seu germà al pati tot i la baixa temperatura i la màniga curta del germà (“era una broma mama, t’ho juro”), per molt que aquest l’amenacés de punxar-lo amb una forquilla (“era una broma mama, jo també t’ho juro”), i accepten les conseqüències dels seus actes amb força esportivitat.
CONFESSIONS
Però el meu ofici d’escoltadora es converteix en un autèntic plaer quan els MEC m’expliquen triomfs, anècdotes divertides o plans excitants (“i he dit als meu 10 amics que podien venir a passar la tarda a casa!”) i jo callo i m’enciso mirant-los i escoltant que són feliços perquè han aconseguit implantar el Carnestoltes al batxillerat, o que han après a fer un salt amb l’ skate o que vol quedar amb els amics per primer cop un dissabte a la tarda. Llavors em dic que la inversió feta en la butaca està més que amortitzada i que va ser tot un encert.
