L’ansietat de no ser prou feliç

BarcelonaHi ha una generació que viu amb l’aigua al coll i el cor accelerat. Una generació que ha crescut entre pantalles i incerteses, que mira al futur amb un somriure cansat i una pregunta als llavis: “Com hem d’aprendre a viure si tot sembla massa?”

Com a educadora social, m’arriben sovint històries de nois i noies que intenten sostenir-se en un món que els demana més del que poden donar. Alguns viuen amb una mirada trista, d’altres amb el riure nerviós de qui vol dissimular el que sent. Tots tenen alguna cosa en comú: la sensació de no estar a l’altura d’unes expectatives que ningú no sap ben bé qui ha fixat.

Parlem molt de salut mental, i és un pas endavant important. Però parlar-ne no sempre vol dir entendre què hi ha al darrere. Molts joves viuen amb una angoixa silenciosa: la por de decebre, de no arribar-hi, de no trobar lloc. No sempre és una depressió o un trastorn diagnosticable. A vegades és simplement un cansament profund, una mena de buit que s’ha anat fent gran entre pressions, pantalles, solitud i un futur que sembla cada cop més precari.

El context tampoc ajuda. El mercat laboral que els espera és fràgil, la crisi d’habitatge els expulsa, i el ritme de la societat no permet aturar-se. Els adults sovint els diem que “ara ho tenen tot més fàcil”, però potser oblidem que també tenen menys espais per ser.

Una generació que demana respirar

Les xarxes socials han amplificat la mirada constant sobre un mateix: cal estar bé, ser feliç, productiu, coherent i inspirador. I si no ho ets, et sents culpable. És el que molts joves anomenen, mig de broma, “l’ansietat de no ser prou feliç”. Però darrere la ironia hi ha un crit molt seriós: el de voler respirar sense sentir-se jutjat.

Com a societat, tendim a respondre a aquest malestar amb receptes ràpides: mindfulness, aplicacions de benestar, frases motivacionals. Però potser el que cal no és fer més coses, sinó escoltar més i exigir menys. Tornar a mirar-nos amb paciència, a reconèixer que la fragilitat no és una feblesa, sinó una part inevitable de ser humans.

Hi ha nois que només necessiten algú que els digui que el que senten té sentit. Que no estan sols. Que no hi ha res dolent en tenir por. Les seves històries no surten a les notícies, però són les que expliquen millor el nostre temps.

Darrere de cada estadística sobre salut mental juvenil hi ha noms, rostres, converses a mig fer. I també hi ha una societat que encara no sap ben bé com cuidar els seus joves sense exigir-los excel·lència constant. Potser, en lloc de parlar de resiliència, hauríem de parlar de corresponsabilitat: entendre que si els joves es trenquen és perquè el sistema que hem construït també ho fa.

Trinxeres d'humanitat

Les escoles, els instituts i els serveis socials són avui trinxeres d’humanitat. Hi ha professionals que hi deixen l’ànima intentant donar respostes amb pocs recursos i molt d’afecte. Però la cura emocional no pot dependre només de la bona voluntat dels qui hi treballen. Cal una aposta política i social per posar el benestar al centre, amb espais reals d’escolta i acompanyament.

Parlar de salut mental no hauria de ser una moda, sinó un compromís. I aquest compromís comença per mirar els joves sense pressa, sense diagnòstics precipitats, sense comparacions. Comença per reconèixer-los la veu.

Potser el futur que els devem no és un de perfecte, sinó un de respirable. Un futur en què no hagin de dissimular el cansament, en què no sigui vergonyós dir “no puc més”. En què la fragilitat tingui espai per existir sense culpa.

Una generació que demana respirar no demana tant. Demana temps, empatia i comunitat. I potser, si som capaços d’escoltar-la de debò, també nosaltres aprendrem a respirar millor.