L’alegria del cefalòpode

Durant una època llarga vaig somiar ser un cefalòpode per poder gaudir de més d’una extremitat útil. Dos braços i dues mans em semblaven massa poc per tot el que havia d’abastar i a la peixateria contemplava els calamars i els pops amb enveja. 

Els llavors tots tres menors d’edat a càrrec (MEC) comportaven una feinada física ingent. Com que no soc partidària de forçar la ciència vaig desistir d’implantar-me un parell de braços suplementaris i no em va quedar més remei que posar al límit els meus dos braços i esmolar l’enginy. Aquest estiu a Menorca, la Natàlia i la Rosa, les dues amigues que m’hi van acompanyar, contemplaven amb estupor com preparava la carmanyola, els ensenyava les neveres portàtils, els gels i els termos que havia pensat a incloure a l’equipatge i com distribuïa la parafernàlia de platja dins el cotxe sense deixar-me res (escarpins, ulleres i tubs, para-sol, clava para-sol, cremes, tovalloles i pinta; ah, i el llibre) i tot a velocitat de llampec i amb decisió i fermesa. Quan vaig descobrir la seva cara d’admiració vaig haver de recordar-los que durant cinc anys les meves visites a Menorca eren això multiplicat per mil. I que a sobre em tocava endinyar a cada MEC una petita motxilla amb la seva tovallola, recanvi i joguineta. Bé, això a la MEC número 1 i el 2, que el MEC número 3 la primera vegada tenia a penes nou mesos. 

Llavors el cotxet era un estri que transportava de tot i a sobre un MEC. I tot i el descans d’aparcar-lo també va representar endinyar encara més coses a cada MEC. Però aquells estius, malgrat l’eficàcia mental i física que vaig demostrar, somiava amb uns braços extres, que fossin llargs, elàstics, pràctics, amb unes mans hàbils. Amb un m’hauria gratat el nas, amb l’altre pintat de crema un dels MEC, amb un altre m’hauria tornat a gratar el nas, amb l’altre hauria repartit fruita fresca que portava a la nevera, amb un altre m’hauria tornat a gratar el nas i amb l’altre netejat de sorra les orelles d’un dels MEC. 

Evidentment em vaig haver de conformar amb la meva forma terrenal normativa, i espavilar-me. Però m’alegra que de tot plegat m’hagi quedat la inèrcia de l’eficàcia. Una eficàcia que ja no em demana pensar i planificar perquè ja m’ho sé de memòria. I els pops i calamars... a la cuina i bon profit!