Gràcies, mestre
T’escoltava quan feies el programa de ràdio Eduqueu les criatures. M’hi empenyia l’afany de trobar alguna solució màgica al problema de torn amb els menors d’edat a càrrec (MEC). Com aconseguir que fessin deures sense convertir-se en la nena del exorcista, per exemple. Però aviat oblidava aquell impuls primer. La seducció de les paraules i el to relaxat i humorístic que desprenien eren un bàlsam. No. Eren la solució màgica que jo cercava en realitat. L’humor. El sentit comú. El relat de la imperfecció com a normalitat. També hi ajudava la bona tria de col·laboradors i convidats. En el programa i en els llibres que ja havies publicat abans, hi trobava algú que parlava d’una forma real, sense edulcorar, i tampoc sense amargar, sobre l’experiència de ser progenitor, i no saps com ho agraïa.
Ara sembla fàcil. Ara ho fem un munt de gent i ho comuniquem per terra, mar i aire. Però llavors ningú en parlava, de com era la vivència de ser pare o mare. Parlar-ne de debò. O si ho feia era o bé des de l’academicisme i l’expertesa, o des d’una experiència en primera persona dura i traumàtica. Tu vas ser el primer a fer-ho a casa nostra. Recordem-ho perquè internet i la febre de la immediatesa poden fer-nos caure en l’oblit. Vas ser el primer i algú prou generós per obrir-nos la porta i acollir-nos.
Fa gairebé set anys que existeix aquest suplement que et vas inventar. Un suplement que va ser l’evolució natural d’aquell programa de ràdio, i també del portal Criatures.cat. I sembla fàcil, i fins i tot sembla que està de moda, que els mitjans de comunicació dediquin espai a l’educació i a les famílies. Llavors no ho era.
Han passat set anys des que l’Eva em va trucar i em va explicar que havíeu pensat que podia escriure un blog al vostre portal. Que us agradava el meu sentit de l’humor i que pensàveu que seria una bona idea que expliqués com feia de mare de tres fills. He explicat mil vegades què li vaig respondre: “Com vols que expliqui com faig de mare si soc la pitjor mare del món?”, i com l’Eva em va empènyer a agafar-me aquella confessió com a punt de partida. Li vaig fer cas i van néixer els “MEC”, el “pare de les criatures” i el “servidora” que em serveixen per camuflar els noms de la meva família. Per crear distància i ironia. I com em sento de descansada i feliç de poder explicar que estem com un llum, que volem i dolem, que els grups de WhatsApp i la hiperprotecció ens duen pel camí del pedregar, que equivocar-se és imprescindible, que la perfecció mata i l’humor salva vides.
Com vaig ser d’afortunada de poder passar d’aquell blog a aquesta columna. De creuar aquella porta oberta. D’haver pogut gaudir del teu mestratge. La teva absència ens deixa un buit que ens caldrà omplir amb riallades i imperfeccions. Amb el teu estimat i necessari sentit de l’humor. Ho farem, t’ho prometo.
