Desconsolat

Sense papers. Vet aquí un terme aliè als autòctons, als que fingim una preocupació postissa davant la problemàtica de la il·legalitat burocràtica. Fins que un dia canvies de residència i t’adones d’aquesta maquinària perversa que et nega i et minimitza fins a extrems kafkians. I sense cap ganes, més cremat que el psiquiatre de Pedro Sánchez, et trobes a les portes d’un consolat. Si no heu patit encara aquesta experiència us en faré cinc cèntims. Un consolat és com una ambaixada però en versió cutre. A les ambaixades tot són velluts, canelobres i claraboies. I això és només el que et deixen veure. No he tingut encara el plaer de pujar a les estances privades però juraria que la coberteria és de plata i que abans de fer non-non un majordom et porta un Ferrero Rocher i et fa un petó de bona nit.

Al consolat, en canvi, tot feia una mica d’olor de resclosit. Ves que no fos de la bandera espanyola que onejava imponent a la façana, la qual (i no vaig pas amb segones) brutejava de manera molt poc patriòtica. El vestíbul tenia un no sé què de caserna, potser pel color blau desnodrit que lluïen les parets. A la dreta del detector de metalls hi havia un habitacle envitrallat on habitava un home amb cara de no voler ser allà. El típic funcionari fart de fer la mateixa feina de merda cada dia i d’haver de suportar tota una colla d’indocumentats amb noms estrafolaris. He de reconèixer que amb nosaltres no va ser gaire groller, senzillament ens va indicar que baixéssim les escales en to paternalista.

Quan érem a mitges escales uns crits em van fer aturar i fer marxa enrere. Una immigrant sud-americana havia tingut les penques de dir al funcionari que no calia ser tan maleducat amb la dona que estava atenent al seu costat. “¡A usted qué le importa lo que yo le diga a esta mujer! ¡Usted lo que tiene que hacer es esperar su turno y callarse la boca! ”, va ser la resposta, seguida d’un “ ¡Ya puede irse que no la pienso atender! ” De sobte vaig entendre el color de la paret i l’olor de naftalina. Tot em va quadrar. Això sí, la dona es va negar a marxar i m’hauria encantat saber com va acabar la cosa, però la meva companya va pujar les escales i em va dir que ens faltava un paper. Havíem de tornar un altre dia.