Febre groga
No patiu, estem tots bé de salut. Toquem fusta, però per ara la primavera està sent misericordiosa amb nosaltres. Alguna al·lèrgia típica de quan arriben aquests temps de flors, i poca cosa més. La febrada que patim a casa és d'una altra mena i té un focus d'origen totalment ubicat: el futbol. Des que el nostre nen s'ha transformat en un seguidor irredempt del Barça, la pobra mama ha de patir dia sí dia també dos energúmens renegant quan no ens xiulen penal, converses monogràfiques a l'hora de dinar i vespres segrestats per tal de veure el partit de la jornada. Som una llauna, ho reconec, ens passem tot el sant dia parlant dels possibles fitxatges per a la temporada vinent o les converses secretes d'en Piqué i els seus mil negocis.
El que passa és que ens estima molt i, malgrat tot això, pel meu aniversari em va fer un regal preciós: dues entrades per veure un partit de la Premier League. Ella va dir que ho feia per perdre'ns de vista un parell d'hores, però no em va enganyar. Sabia que per al nen seria el primer cop que posaria els peus en un camp de futbol de Primera i també que jo seria el pare més orgullós del món compartint aquest experiència. Així va ser com, acompanyats d'uns bons amics de Saint Albans, vam enfilar cap a l'estadi del Watford, una ciutat poc agraciada a mitja hora de casa. A veure, la ciutat potser sí que és lletja, però l'estadi és una cucada. Nou de trinca, gràcies entre altres coses a la generositat d'Elton John, i petit com un pastisset de crema cremada. I és que el color que identifica el Watford, el que pinta les seves graderies, bufandes i samarretes és el groc llampant, d'aquí que la seva afició s'autoanomeni yellow fever. Ens hauríeu d'haver vist, pare i fill, a tocar del córner, afegint-nos als càntics locals com si fóssim aficionats de tota la vida.
El partit va ser molt fluix, el pobre Watford va de cap a la Segona Divisió i sembla que ni tan sols nosaltres ho podrem evitar. Van rebre el gol de la derrota al darrer segon, com acostuma a passar amb els equips petits. El nen va quedar molt tocat: en noranta minuts ja s'havia fet seu l'equip local. Quan vam sortir, capcots i tristos, vaig pensar que també va bé ser seguidor d'un equip modest. Si més no, t'ensenya a saber perdre.
