Quan la família que tens no és la que havies imaginat

BarcelonaDes de fa ja un temps les xarxes socials van plenes de la famosa festa que en anglès es coneix com a gender reveal, amb la qual es revela davant la família i els amics el sexe del nadó. Normalment en aquests vídeos veiem cares de felicitat i celebració. Però no sempre.

Hi ha dones, i també homes, que senten un cert malestar quan saben el sexe del nadó. Potser s’havien imaginat una nena. O potser desitjaven molt tenir un nen. És una vivència que sol ser amagada. Es viu amb molta culpa i amb una certa vergonya: “¿Si el meu bebè està sa, per què em preocupa una ximpleria com aquesta?” Però la veritat és que no és una ximpleria. Mou també aspectes profunds de la nostra història de vida.

Quan sabem que tindrem un nadó, la nostra ment també comença a crear narratives sobre la criatura que ens agradaria tenir. Ens imaginem com serà, a qui s’assemblarà, quines coses li agradarà fer. I, juntament amb la imatge que ens en fem, també ens marquem un guió de les mares i pares que ens agradaria ser. Aquesta narrativa es forma a partir del nostre passat i de les relacions que hem viscut i observat.

Quan sabem el sexe del nostre nadó, tot aquest cabdell d’idees i sensacions surt a la superfície. Potser volem una nena perquè volem replicar la relació amb la nostra mare. Perquè a casa som tres germanes i ha sigut meravellós. O potser justament pel motiu contrari, perquè volem reparar allò que no vam poder tenir. O potser la nostra parella volia un noi perquè així podria jugar a futbol amb ell. Sí, també reflectim en les nostres criatures la vivència que tenim de nosaltres mateixes, de la nostra identitat, els nostres somnis, les nostres pors…

Un dol socialment poc acceptat

Quan la fantasia que ens havíem fet no es compleix, quan la imatge que teníem de família és diferent de la que tindrem, hi ha una pèrdua. Una pèrdua d’un ideal, d’un futur imaginat que té relació amb la nostra identitat, la nostra cultura i el nostre passat.

I aquest dol socialment no té gaire espai. Es relaciona el sexe amb una qüestió superficial. O fins i tot amb una qüestió sexista. Evidentment, els rols de gènere de cada cultura tenen també un paper important en tot això. Però cap de nosaltres en som lliures i té sentit que hi siguin presents també en el que esperàvem de la relació amb les nostres criatures.

Crec que el primer pas per passar tot això és poder legitimar i anomenar aquesta vivència. Necessitem poder processar i elaborar les emocions que ens acompanyen. Després, és important també entendre que les narratives que ens fem no són reals. Són conclusions subjectives que hem tret sobre els nens i les nenes, els fills i les filles, les germanes i els germans, en el context de la nostra pròpia història, que no té cap motiu per ser la de les nostres criatures.

Durant la criança transitem múltiples dols sobre expectatives que ens havíem fet. Ens fem mil idees sobre com serem com a mares, com seran les nostres criatures, com serà la nostra família… que no es faran realitat. El que són, el que pensen o el que fan pot ser molt diferent del que nosaltres esperàvem. El nostre inconscient ens empeny a replicar, reparar o reflectir-nos en les nostres criatures. Però ser mares i pares és un procés constant de recalibrar el que esperàvem amb relació al que realment tenim. Quan aconseguim desfer-nos, a poc a poc, de totes aquestes projeccions, ens fem lliures, i també a les nostres criatures, que podran ser estimades i cuidades per les personetes individuals i úniques que ja són.