Estimar
Se’m fa difícil parlar de la pandèmia, ho he de reconèixer. En primer lloc perquè tinc la sensació que no cal, que la seva ombra és tan aclaparadora que si en parlo contribuiré també a aquesta omnipresència mediàtica tan desmesurada. A més, com més gran em faig menys tolerància tinc a escoltar algú parlant de coses que no sap, i jo ho desconec pràcticament tot, d’aquest virus. Cada cop que em pregunten la meva opinió sobre el tema tremolo, tinc por de semblar un tertulià de casa bona pontificant sobre els sensesostre o la discriminació racial. Només se m’acut dir que l’únic que sé és que no sé res, que no aconsegueixo entendre les mesures i encara menys la facilitat inquietant amb què canvien d’un dia per l’altre, com si els experts i governants estiguessin encara més perduts que jo però no s’atrevissin a dir-ho, per si de cas.
I, tanmateix, l’altre dia em va passar una cosa que m’ha obligat a portar la pandèmia a aquesta secció. Tornava de comprar al súper i quan arribava a casa em vaig trobar amb els meus veïns que eren a punt de pujar al seu cotxe. El nen petit, un belluguet de quatre anys dotat d’una simpatia abassegadora, va venir directe cap a mi. A mig camí, però, el crit histèric del seu pare va aturar la seva carrera en sec. En un sol segon la seva expressió alegre i despreocupada es va transformar en un posat primer esglaiat i després penedit, com si acabés de ser enxampat maltractant un animal domèstic. De sobte, em mirava de lluny, amb el cap cot, amagat darrere les cames de la seva mama.
Vaig entrar a casa amb el cor encongit. No pas per sentir-me un empudegat. Aquest pare estava fent el que toca, suposo. El que em va deixar fet pols va ser imaginar-me un futur immediat en el qual la canalla, atemorida amb la millor de les intencions, acabin aclaparats i recelosos, que aquesta por i desconfiança al pròxim tan fastigosament adultes s’acabin filtrant en la quotidianitat dels que encara no tenen prejudicis i d’aquesta manera els prengui un dels tresors més valuosos d’aquests anys tan definitius per a ells: la capacitat d’estimar incondicionalment. Potser per això, tan bon punt vaig entrar a casa vaig anar a buscar el meu preadolescent i me’l vaig menjar a petons mentre el sentia dient-me: “Papa, prou, que ja no tinc quatre anys”.