Esperant el taxi
Som a Madrid. Un cap de setmana per confirmar un cop més que és una ciutat plena de vida. Ara és el dia de marxar i ho fem en direccions oposades. Ells dos se'n van a casa, a St. Albans i els seus arbres nus i núvols impossibles, i jo cap a Altafulla, amb el mar i el sol a la cara. Mentre sortim de l'hotel no puc evitar sentir-me afortunat. A la dona i el nen els espera un viatge llarg, amb els controls de seguretat absurds, les cues i les senyores que embussen el passadís de l'avió. Jo, en canvi, ho tinc de conya. Només he de baixar carrer d'Atocha avall i plantar-me a l'estació central. Allà agafaré un AVE llampant i en menys de tres horetes em plantaré a l'estació del Camp de Tarragona.
Dit i fet, en un tres i no res ja era a casa. Bé, no exactament, em faltava el tram final de l'estació a casa meva. Per si no ho sabeu, l'estació de l'AVE està ubicada en un indret equidistant de Reus i Tarragona, o el que és mateix, al mig del no-res i lluny de tot, siguis d'on siguis. O sigui que un cop allà has d'agafar un bus o en el meu cas, un taxi. Una cosa és certa, la parada de taxis es troba de seguida. El problema és que no n'hi havia cap. Cap ni un. Quatre clients allà palplantats, convençuts que seria cosa de minuts. Però un quart d'hora més tard encara érem allà. I trenta minuts després. A poc a poc els clients anaven marxant mentre els optimistes vam decidir trucar a la central per avisar del desgavell. La resposta va ser impecable: "Ui, doncs no li podem assegurar que en vingui cap". Ostres que bé, un servei públic que es pixa a la cara dels seus clients. Collonut. Per rematar-ho, aferrat al senyal de taxis hi havia un adhesiu amb un número d'emergències. Quan vaig fer l'intent d'apuntar-me'l, una treballadora de l'estació, tot escombrant, em va dir que aquell telèfon no contestava mai, que era una enganyifa. "Espera, que truco a una amiga que està casada amb un taxista de Perafort". Però no, l'home feia la migdiada.
Vaig arribar a casa dues hores i mitja més tard, gràcies a un taxista encantador que va fer tres viatges seguits, sense dinar, avergonyit per la situació. Quan estava a punt d'arribar al meu poble, vaig rebre un missatge del nen i la Núria des d'Anglaterra: "Papa, ja som a casa".
