Espai lliure

El dia abans del setzè aniversari del menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 li vaig dir que l’endemà no dinaria a casa i que ell anés a casa els seus avis. Ho vaig fer sense tenir present en cap moment que l’endemà feia anys. Glups.

Ell no hi va donar cap mena d’importància. I quan jo vaig lligar caps i vaig fer aquell "glups" em va dir que de fet també li estava bé dinar sol. Però li vaig dir que ni parlar-ne. I em vaig posar a pensar. Primer una excusa. Ja havíem celebrat el seu aniversari en família; tenim calendaris atapeïts i vam decidir avançar-ho. Després, una constatació: l’espai lliure immens que ara tinc al cap i que puc ocupar amb feina, vida personal meva i només meva i no d’ell i els seus germans. I també que he canviat i ja no tinc gairebé sentiment de culpa.

Si això m’hagués passat quan eren petits m’hauria flagel·lat. De fet, hauria estat impossible que passés. Ells ocupaven molt d’espai, com ha de ser. Aquells primers anys de criança dels MEC era intensa i intensiva. També durant l’adolescència, tot i que d’una altra manera. Hi havia poc marge i tampoc no esperava que n’hi hagués. De fet, és ara quan em sorprenc a mi mateixa vivint aquest nou espai lliure.

També ho ha notat la major d’edat semiacàrrec (MES), que em va dir que, ehem, potser que anés a veure el seu pis nou acabat. Ja l’havia visitat mentre s’hi instal·lava i l’adequava, però no amb tota la feina enllestida. Quan m’ho va dir em va agafar un no sé què en adonar-me de la meva capacitat actual de desconnexió i em vaig prometre a mi mateixa estar una miiiiica més atenta. També he de dir que les quatre vegades que hem intentat quedar la MES no pot mai perquè té mil coses a fer. Sí, és una excusa, però real. I vol dir que ella també ha canviat. Que aquella petita MEC exigent que va estar-me recordant any rere any que havia arribat tard a la seva exhibició de dansa, ara ja m’ho perdona tot.

És estrany viure aquest espai lliure i li estic prenent les mides per no passar-me i tampoc per no deixar de gaudir-ne. Però tinc un truc. Quan penso que m’estic extralimitant i que arribo a una quota pitjormaril massa alta, recordo aquelles nits que agafaven angines, diarrees, refredats, virus ignots i m’havia de llevar fins a cinc vegades per atendre’ls, i, pam, em passa tot.