L’escola del futur
“Quina escola serà la millor? L’escola ideal serà la que sigui la menys escola possible. El sistema pedagògic ideal serà el que no tingui res de sistema. Recentment s’ha publicat un llibre d’un mestre nord-americà, Angelo Patri, titulat L’escola del futur. A les seves pàgines s’hi van seguint els titubejos del canvi, la preocupació, l’esforç per vèncer les resistències i els prejudicis; però també la marxa ferma i segura, la satisfacció i la sorpresa de les mestres receloses, el canvi total en els nens i el fruit positiu”.
“Els llibres, els pupitres, la immobilitat, el silenci, no obrir la boca sinó quan toca, aprendre passivament en tant que només el mestre pensa -diu Patri-, són condicions que suposaran sempre una disciplina de contenció, una rutina imposada. Però la disciplina autèntica és una cosa personal que brolla de l’ànima que reflexiona i que comprèn [...]. Els pares tenen por a la llibertat dels seus fills, senten por quan veuen que es formen autònomament. Com que aquesta és la seva manera de pensar, l’escola està feta de manera que els satisfaci: cada classe s’assembla a totes les altres classes, cada pupitre és igual que tots els altres, cada nen s’assembla a tots els altres nens”.
Totes aquestes frases són del llibre Caminando y pensando, d’Azorín (1929). I el llibre d’Angelo Patri és A schoolmaster of the great city (1917), traduït al francès com Vers l’école de demain (1919). El 1924 Rodolfo Llopis ja havia publicat La escuela del futuro según Ángel Patri, que és un bon exemple de l’interès que els institucionalistes van sentir per aquest pedagog. Hi llegim al pròleg: “L’escola, en general, és una cosa morta. Viu d’esquena a la vida, sense tenir-hi contacte”.
L’escola sempre ha sigut una experiència polèmica i plural, perquè mai no ha estat completament satisfeta d’ella mateixa ni mai hauria d’estar-ho. Al llarg de la seva història sempre n’hi ha hagut una part que ha anunciat la imminent defunció de l’altra, però, encara que es practiquin diferents estratègies organitzatives i metodològiques, hi ha una cosa en comú: tothom vol fer-ho bé, encara que ni tothom aprèn les mateixes lliçons de la seva experiència, ni pensa el mateix sobre què és una experiència educativa, ni té les mateixes ambicions intel·lectuals.