Esborrar i repartir

Hi ha tasques rudimentàries i rutinàries que molts alumnes estan encantats de fer. Hi ha alumnes que no callaran mai quan els hi demanis, ni amb la màxima educació, i que no tenen previst, almenys en el curs present, aprovar la teva assignatura, però que si els demanes esborrar o repartir qualsevol cosa els fas feliços. A primària molts alumnes funcionen amb aquells protocols de l’encarregat de pissarra que posa la data cada dia al marge superior dret i que esborra en acabar les classes. En canvi, a secundària moltes d’aquestes tasques tan pautades es perden completament. En entrar a l’aula et pots trobar qualsevol cosa escrita a la pissarra, des de la lliçó que acaben de fer fins a dibuixos obscens, cors travessats per fletxes o tot tipus de missatges en clau. He de confessar que una de les poques entremaliadures que recordo haver fet amb consciència és dibuixar a la pissarra banyes, orelles o corones d’àngel perquè encaixessin amb el cap del professor quan seia. Sí, abans els docents seien bastant al seu escriptori.

Esborrar o sortir a corregir els exercicis a la pissarra sempre té els seus candidats i, curiosament, no sempre coincideixen amb els alumnes amb millor expedient. L’altre clàssic és el de repartir. Aquí cal distingir entre dos tipus de repartidors: el que està disposat a repartir qualsevol cosa, ja sigui informació sobre una excursió o els fulls blancs per fer un dictat, i el repartidor tafaner, que bàsicament el que vol és saber quina nota han tret els companys en l’examen o el dossier, i ja no diguem les notes del trimestre. Per això des de fa cursos he optat per repartir els exàmens jo mateix, i així preservar el dret a la intimitat de les notes. No em preocupa que se senti avergonyit públicament aquell que les suspèn totes, sinó aquell o aquella que destaca per la seva excel·lència i que rep l’escarni dels envejosos.

Sí, la mediocritat no accepta els dissidents. Almenys això és el que m’he trobat en centres on la possibilitat de no superar amb èxit els estudis és tan freqüent com hereditària. És clar que, de grans, alguns podran viure de repartir i esborrar. És provable que no siguin feines gaire remunerades, però almenys que no es digui que, des dels instituts, no hem fomentat inquietuds i emprenedoria.