Diferències generacionals
Estem sols, el nen i jo. La mama ha hagut d'anar a Catalunya per feina i, les coses com siguin, ens ho ha deixat tot molt apamat. Horaris de classes de repàs i tenis regnen sorneguers en un calendari damunt els fogons de la cuina, al costat dels possibles menús que podem fer-nos aquests dies. Sap de bona mà que som un parell de despistats amants del caos i la improvisació. De totes maneres, el nen i jo, quan estem sols, funcionem com un engranatge de rellotgeria; això sí, potser amb un horari asiàtic. Mig de broma comentem que hauríem de fer una sitcom, plena de situacions absurdes com ara alarmes de fum que no sabem apagar, olles i paelles que desapareixen i alguna lluita de coixins molt poc educativa.
Ara estem en el segon dia d'aquesta simbiosi paternofilial i hem acabat de sopar. El nen m'ha felicitat pel plat que li he fet, sobretot perquè no li he presentat recremat i cru per dintre i jo he quedat la mar d'estarrufat. Ara som al sofà i decidim veure alguna cosa plegats. Com que soc el que en teoria sembla més madur, trio primer. Poso un capítol de Seinfeld. Quan portem tres minuts veig que, dissimuladament, el nen obre l'Snapchat i repassa la correspondència, mentre jo em descollono de la barra i l'egoisme infinit de George Costanza. El capítol acaba i el nen em diu: "Papa, quina sèrie mes boomer!". Indignat, li contesto que aquesta sitcom és un clàssic i que no passarà mai de moda. Ell, com a resposta, em diu que ara és el seu torn i busca una recopilació de moments estel·lars d'un youtuber molt famós. El que veig em deixa perplex: mentre el meu adolescent es pixa de riure jo només veig un tipus assegut en un sofà comentant en directe el videojoc amb què juga. Us ho juro, ni tan sols veus de quin joc es tracta, només la cara del tio fent ganyotes i cagant-se en tot quan perd. Quan acaba el clip, li dic molt educadament: "Molt catxondo aquest paio, eh?" I ell em contesta: "Papa, no cal que dissimulis, he vist com repassaves el teu perfil d'Instagram d'amagat".
Cinc minuts més tard, per fi hem sincronitzat les nostres rialles. Això sí, ell veient una sèrie de zombis i jo el Curb your enthusiasm del Larry David. I és que això de compartir coses amb ton fill és molt bonic, però tampoc cal forçar-ho, no?
