EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

L’institut

S’ha d’entendre, vulguis o no estàvem molt mal acostumats. Quan els anàvem a buscar entràvem gairebé fins a la cuina, com si fóssim de la família. Fins i tot si ens venia de gust envaïem la classe del nen i, amb qualsevol excusa, remenàvem els calaixos i repassàvem les cartolines penjades a la paret. Després, els dies que no teníem pressa, agafàvem per banda la senyoreta, una senyoreta totalment desfeta després de sobreviure vuit hores amb vint-i-cinc nens igual de pesats que el nostre, i li fotíem la xapa mitja horeta llarga sobre com era d’especial el nostre fill, per si no se n’havia adonat encara. Sí, l’escola del nen era el nostre hortet, sempre disponible, sempre a punt per ser llaurada i esporgada.

I de sobte, sense avisar, va arribar l’institut i tot va canviar com de la nit al dia. Per començar, el nen va decidir que ja no li calia companyia per arribar-hi i, per rematar-ho, també que podia tornar sol fins a casa. Els primers dies, si hem de ser sincers, el canvi ens va anar de meravella. Adeu a les presses matinals, a les restes d’esmorzars fermentats al terra del seient del darrere del cotxe, a les baralles entre germans, a no poder sentir res del que diuen a la ràdio, als deures oblidats a la tauleta del rebedor, al puto CD que et fan posar cada dia. Però ara que han passat els dies, comencem a notar que hem passat de saber-ho tot sobre el que fa el nen a no saber-ne res. Ens han expulsat del lloc on el nostre fill passa més hores al dia, cada dia. ¿On ha anat a parar aquell monòleg imparable i torrencial que tot just sortir de l’escola ens informava de les seves activitats amb pèls i senyals? ¿Quin estrany fenomen l’ha transformat en un lacònic “Bé” quan preguntem com ha anat l’escola avui? Què coi ha succeït que hem passat del “Calla una mica, rei” al “I no tens res a explicar, doncs?”...

Estem desconcertats, és cert, però almenys en el nostre cas no ens pensem donar per vençuts. Acaba d’arribar-nos un full anunciant una quiz night, un concurs informal de trívial a l’aula magna de l’insti perquè tots els pares puguem coneixe’ns. Amb una mica de sort, m’escapo d’amagat fent veure que vaig a pixar i misserejo una mica, tu. Total, si m’enxampen diré que soc foraster.