21/07/2022

El darrer 'pare que et va matricular'

2 min

Això que esteu llegint ara mateix és el darrer article d’aquesta secció. No patiu, no us penso fotre cap tabarra lacrimògena. Ans al contrari, estic immensament content d’haver arribat aquí. Han estat dotze anys d’autèntic plaer periodístic, de sentir-me partícip, ni que sigui de manera minúscula, de tota la vida d’un diari que estimo. Per això, si em permeteu, m’agradaria acabar aquest quadern setmanal amb un agraïment sentit als dos principals culpables d’aquesta columna. El primer és per al meu estimat Carles Capdevila. Només ell, amb el seu agosarament encomanadís i la seva capacitat de persuasió innata va saber convèncer-me, primer a Catalunya Ràdio i després aquí, de fer una col·laboració al voltant de la paternitat. “Però, Carles, si no en tinc ni idea de com fer de pare!” “Precisament –em va dir amb el seu entusiasme inesgotable–, necessito un antiexpert, algú que representi la paternitat real, la del desconcert i l’eufòria, dels neguits i el no saber cap on tirar i, si hi pots afegir un polsim de sentit de l’humor poca-solta, ja ho tindrem”. No podré agrair-li mai el privilegi que em va regalar. Gràcies a ell he pogut explicar i explicar-me en temps real i posar paraules a aquesta glopada constant de moments irrepetibles que comporta la paternitat.

L’altre agraïment és per al protagonista constant d’aquests articles apressats que us heu hagut d’empassar tot aquest temps. Un marrec que quan vaig començar encara podia portar a coll i que ara em passa un pam d’alçada de manera insolent; un mico filós aferrat a la falda nit i dia que, amb veu aguda i estrident, no callava ni sota l’aigua i a qui ara he d’arrencar monosíl·labs mentre es connecta amb un amic invisible molt més important que jo. No sé, potser soc un romàntic empedreït, però espero que d’aquí molts anys rellegeixi aquestes vinyetes de vida i, de manera benevolent, les vegi com un recordatori divertit i entranyable de la seva infantesa. Mentre no arribi aquest dia, m’hauré de quedar amb la seva reacció quan vaig dir-li que ja no escriuria més sobre ell: “Ja tocava, papa. Ara potser que parlem dels diners que em deus per escampar les meves vergonyes i aprofitar-te de mi tots aquests anys”. No ho puc negar, ha sortit al pare que el va matricular.