Criatures hiperactives o hiperactivades?

Moltes vegades, en lloc de parlar de criatures hiperactives potser hauríem de parlar de criatures hiperactivades per la societat o l’entorn que les envolta. Sovint som les persones adultes del seu voltant les que anem per la vida passades de revolucions i les estressem i hiperactivem amb un excés i un continu d’estímuls simultanis, amb una desatenció sistemàtica dels seus ritmes naturals o amb unes pretensions i exigències que responen més a les nostres necessitats que a les seves.

És cert que hi ha criatures que neixen més actives, mogudes o inquietes, i criatures que arriben al món amb un tarannà més tranquil, lent o pausat. Però els factors genètics o hereditaris ben poques vegades determinen; en la majoria d’aspectes d’aquesta índole només condicionen. A l’educació li queda sempre un marge més que suficient per suavitzar o reforçar el que és innat. Tenim criatures hiperactives no només per constitució biològica sinó perquè la nostra societat ho promou i ho referma desorbitadament, sigui de manera deliberada o sense ni tan sols adonar-nos-en. També tenim criatures tranquil·les que les passen magres perquè, a casa, a l’escola o a tots dos llocs es veuen forçades a seguir un ritme que no és el seu i que les sobrepassa i les atribola. 

No és saludable ni convenient que refermem temperaments ja per si activats, o que n’esgavellem de calmats. Ens hem d’observar i qüestionar primerament nosaltres perquè aquest és un d’aquell tipus de situacions en què el problema principal no és la naturalesa de la criatura sinó la resposta i els referents que li oferim. Si tenim nadons o infants a prop, aturem-nos a observar com és la nostra interacció amb ells i elles. ¿Els deixem ser i els deixem fer? ¿Tenim la capacitat d’observar, d’acompanyar, d’estar al seu costat, de deixar que portin la iniciativa i meravellar-nos, sovint silenciosament? ¿O els agitem i aclaparem amb reptes, estímuls i interpel·lacions constants? ¿Respectem les seves necessitats i iniciatives o els emmotllem a les nostres? El més important que una criatura necessita de nosaltres no és l’acció ni la interacció contínua, sinó la nostra presència plena, serena, plàcida i propera, atenta a les seves necessitats i emocions i profundament respectuosa amb els seus ritmes i inclinacions naturals.