06/10/2021

Cotxe nou

2 min

Fa un parell de mesos que vam decidir fer el pas definitiu i comprar-nos un cotxe anglès. Bé, tampoc cal que em feliciteu, qui condueix a casa, des de sempre, és la meva dona. Jo ni tinc carnet ni crec que a hores d’ara me’l tregui, sigui a Catalunya o a la Gran Bretanya. Creieu-me, el món és un lloc més segur gràcies a aquest fet. Ella, en canvi, sembla que ho hagi fet tota la vida. No és per fardar de parella, però l’hauríeu de veure agafant les rotondes a l’inrevés o canviant de marxa amb la mà esquerra. També és cert que fa moltes hores de pràctica, la majoria de les quals amb un marrec de setze anys que sembla que encara viu per casa.

I és que no hi ha com tenir un adolescent a temps complet per passar-te més hores al volant que un camioner. Veient el ritme que porten mare i fill, sembla mentida com hem pogut sobreviure tots aquests anys sense el nostre Renault Clio atrotinat de color blau cel. D’un dia per l’altre tot són excursions urbanes per portar-lo a tenis, recollir-lo de l’escola, acompanyar-lo a la trobada de boy-scouts, anar al centre per renovar-li el vestuari o deixar-lo a la festa d’aniversari del seu company Shu Han. No us penseu, jo també m’he apuntat alegrement a aquest nou servei de taxi casolà i no podria estar-ne més content, sobretot quan arribo a l’aeroport de Luton i em trobo la dona i el fill esperant-me amb un somriure més gran que l’estadi de Wembley.

La setmana passada, però, van fer salat. Tot va ser baixar de l’avió i rebre un missatge dient-me que estaven embussats i farien tard. El motiu és que els anglesos han embogit col·lectivament i han buidat les gasolineres, col·lapsant de passada totes les carreteres. Resulta que només han calgut un parell de notícies alarmistes per generar una demanda desproporcionada i absurda. Si fa o no fa, com una repetició de la febrada tragicòmica que ens va fer emmagatzemar paper de vàter per a un parell d’anys als inicis de la pandèmia.

O sigui que aquí em teniu, amb calça curta i xancles sota la pluja, esperant amb els peus molls i les cames esborronades el rescat de la meva família. Sí, ja ho sé, podria agafar el bus i després el tren, com feia sempre abans, però ara que tenim cotxe, què voleu que us digui, fa molta mandra.

stats