Control parental
Les vuit del matí d’un dimarts. Començo la classe i de seguida veig una alumna de primer de l’ESO que literalment està dormint. Li dic bon dia i intento despertar-la. Fa intents per obrir els ulls, però poc després de passar llista ja hi torna. Primer intenta dissimular i fa veure que obre el llibre, però als cinc minuts deixa el cap sobre la taula. Aturo la classe i li pregunto com és que té una son tan exagerada. Obre els ulls lleganyosos i amb la boca pastosa m’explica el que ja em temia. Se’n va anar a dormir a les dues de la matinada. Ha descansat cinc hores. La culpa la té una sèrie que mirava per internet tot just després de sopar.
Gairebé ha estat tantes hores seguides atrapada a la pantalla com estona al llit. No em va dir res dels famosos calamars que molts ja han vist, però tant se val. El tema és que la noia no estava en condicions i li vaig dir que se n’anés al lavabo a rentar-se la cara. Mentre s’aixecava li vaig preguntar si els seus pares ho sabien. Es va limitar a aixecar les espatlles. Llavors vaig decidir parlar uns minuts amb la resta de la classe, per allò de fer-los practicar el català oral.
La conclusió va ser tan terrible com m’imaginava. La majoria dormien menys de set hores, encara que algú en necessitava deu. Tots es passaven la tarda i el cap de setmana adherits a la primera pantalla que trobaven, fos per jugar o per veure sèries i animes japonesos fins a l’infinit. Es veu que els seus progenitors o fan els ulls grossos o hi estan igual d’enganxats. Sempre amb alguna pantalla encesa, sigui la tele a l’hora de sopar o el mòbil a l’hora de dormir.
Un company novell em va dir que, després de corregir una prova, els resultats li van semblar decebedors, i que la gran majoria li van confessar que a casa no estudiaven mai. Jo això ja fa anys que ho sé, a l’ESO, però per a ell encara va ser una sorpresa. No sé si en som conscients, professors i pares, del model i l’exemple que estem donant als menors. Jo també soc pare i sé quina és la batalla perquè no incompleixin els horaris i els pactes de pantalla. Seria millor deixar-los fer i estalviar-nos discussions, però no ho fem, perquè encara que desgasta és imprescindible posar límits.
És curiós, el meu fill gran, que va a segon de l’ESO, és l’únic que no té mòbil, encara que està prohibit dur-lo a l’institut. Però a ell, com que porta un rellotge al canell, tots els morts de son li demanen a cada hora quan falta per acabar.