Comunicar des del cor
Aquesta columna sovint em proporciona grans alegries, com la d’haver pogut participar en el 25è Fòrum Fedaia (Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), a la taula rodona Comunicat i comunicació: com hem generat opinió, en què també participaven la Laura Centellas i l’Elvira Vilardell d’Adolescents.cat, i entre les tres hem fet una bona allisada a com actuem com a societat enfront l’adolescència.
El que he explicat és que com a adulta he comptat amb privilegis amb els quals no compten el menor i el major d’edat que tinc a càrrec (MEC) i la major d’edat semiacàrrec (MES), com aquesta columna o, durant el confinament, la participació en una tertúlia radiofònica. A banda de poder anar a escoles i instituts com a escriptora i poder parlar davant de tots ells. I escoltar-los. Són canals de comunicació del món adult. Ells també tenen un munt de canals de comunicació (YouTube, TikTok, Instagram, etc.), però són com dos països separats per un oceà, que a penes interactuen. I a més un, el del món adult, compta amb el vistiplau de l’establishment, i l’altre no, de manera oficial, i només se’l veu com una oportunitat per crear i fidelitzar consumidors.
Com deia la Laura Centellas, és un moment històric per als adolescents, perquè tenen més veu que mai, però el món adult no els té gens en compte. No, no els escoltem. Ni tampoc els donem l’oportunitat d’autogestionar-se ni de participar en igualtat de condicions (penso, per exemple, en el Casal Tres Lliris del barri de Gràcia, a Barcelona).
Com a progenitora, el covid m’ha posat bastons a les rodes a l’hora de poder comunicar-me amb els MEC i la MES. Les pantalles ara ocupen més espai, i també hi ha més hermetisme. I quan m’han preguntat quin era el repte que tenim, ho he tingut clar: mirar de cara i no amagar el cap sota l’ala davant les realitats incòmodes que viuen els adolescents: la frustració, l’emprenyada vital per com els adults hem gestionat i estem gestionant la realitat, el consum de drogues i alcohol, els trastorns de conducta alimentària i els trastorns mentals, en general. I com fer-ho? Com mirar de cara? Amb honestedat, esclar, explicant-los que no tinc totes les respostes però que seré sempre al seu costat. I comunicant de l’única manera que sé fer-ho, des del cor.