20/07/2022

Un comiat i gràcies

2 min

BarcelonaAquest és l’últim article que escric en aquest diari com a Pitjor Mare del Món. Ja fa onze anys des de la publicació del primer article i el temps ha passat. El Criatures necessita un canvi, igual que tot a la vida. El moviment és vida. Una vida que des d’aquell 2011 ha canviat de dalt a baix.

L’Eva, la llavors menor d’edat a càrrec (MEC) número 1, tenia dotze anys; el Pol, el MEC número 2, nou, i el Nil, el MEC número 3, cinc. I a mi em faltaven pocs mesos per fer-ne quaranta-dos. Des d’aquesta columna he explicat la meva experiència de mare imperfecta que s’ho qüestiona tot i que ha aconseguit transformar el sentiment de culpa en un mal menor, crònic i sense aquella importància feridora que tenia llavors. L’humor i l’amor s’han imposat als tràngols, nervis, moments d’incertesa i fins i tot de dolor.

Els meus fills ara són joves i adolescents que creixen provant de trobar el seu camí. No em puc queixar. Ara mateix vivim un molt bon moment. La nova vida de família construïda d’una altra manera des del divorci funciona i a mi em fa feliç. Em relaciono amb ells d’una forma més adulta i propera. I a la base de la nostra relació hi ha un amor incontestable, incondicional. Un amor mutu.

Un amor que també he rebut de tots vosaltres, que m’heu llegit i acompanyat. Que m’heu fet saber que hi éreu. Que us fèieu vostres les meves paraules i vivències. Que no estava sola. Que no som poques les persones que tenim menors i majors d’edat a càrrec que volent-ho fer molt bé hem tingut la sensació d’espifiar-la. Però que tenim la lucidesa i l’encert de saber perdonar-nos i de riure’ns de nosaltres mateixes. Perquè aquesta rialla és símptoma de compassió i d’una intel·ligència que ens porta a intentar-ho de nou, a voler-ho fer millor, a aprendre de l’error.

Em costarà desfer-me d’aquest títol honorífic que tantes alegries m’ha donat. Potser no cal que me’n desfaci. Ho seré sempre. La pitjor mare del món. Un títol provocador, en primer lloc, amb mi mateixa. Ara mateix escric, mentre glopejo una copa de vermut del Matarranya, i m’emociono i només puc dir "gràcies". Gràcies de tot cor a vosaltres i a totes les persones d’aquest diari que han confiat en mi. No penso oblidar mai el meu lema: la perfecció mata i l’humor salva vides. Ara i sempre, visca la vida!