Això ha sigut arribar i moldre. Primeres setmanes d’escola “dels grans” i amb el primer que han perdut la vergonya és amb el castellà. “A-cá-txa-te, y tórnate a catxar, las niñas petitas se van a catxar”. I tant la Joana com l’Helena la canten igual. Però aquí potser el problema no és tant de barreja de llengües com de barreja de cançons... Per molt que la comencin dient “El corro de la patata...”, la tonada continua sent la d’ El patio de mi casa. I hi entatxonen aquestes “niñas petitas”, que jo diria que són “las niñas bonitas ” d’Al pasar la barca.
Val més no aturar-se a analitzar què diuen les lletres d’aquestes cançons (infantils?), perquè jo mateixa tinc el record de no entendre a què treia cap allò de “ chocolate, molinillo ” i “ que si tú no me quieres otro niño me querrá ”. Però sigui com vulgui, tant en la meva infància (i no vivia pas en una gran ciutat) com en la de les meves filles triomfen més les cançons de rotllana en castellà. Em fa malícia perquè intento pensar en una cançó en català que utilitzéssim per jugar al pati de parvulari o per picar de mans (“ En la ca-lle, lle, Veinticua-tro, tro ”) i no n’aconsegueixo recordar cap. Vull dir per iniciativa pròpia, no guiats per la mestra, que ens insistia (sense gaire èxit) amb el Ball de la civada, per exemple.
Ara bé, el que innegablement ha canviat són els noms dels jocs universals. Ni a l’escola de les meves filles ni tampoc al meu poble la canalla juga a la cluca, ni a fet i amagar, ni tan sols a atrapar. L’ escondite i el pilla-pilla ho estan conquerint tot. Ara la Joana i l’Helena ja han après a amagar-se i comencen a veure que parar no és tan divertit. Potser per això posen la directa: “Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, ni set, ni vuit, ni nou i vint”.
