La setmana passada l’Edubaròmetre (un espai d’opinió i participació entre pares, mares, professorat i alumnat que promou la Fundació Bofill) difonia unes dades segons les quals un 30% del professorat se sentia coaccionat i no parlava de la política que ens envolta. De la mateixa manera, un 40% afirmava que seguia parlant de tot, com ho havia fet sempre. Uns comentaristes s’afanyaven a denunciar l’estat de censura del moment, sense parar-se a pensar si el mateix professorat també s’autocensura per parlar de religió, sexe o justícia. Uns altres aplaudien el grup dels que seguien parlant de tot, sense preguntar-se de quina manera ho fan, en quina àrea de coneixement, si de manera planificada o espontània, etc. Una vegada més, l’educació apareixia atrapada en el laberint social i polític del moment, enmig de falsos debats. Més enllà de parlar d’un tema o d’un altre, ¿l’escola ensenya realment a pensar? ¿Volem que ho faci? En quina part del maleït currículum o de la raonable didàctica està previst que ho faci?
Titulars i comentaris em van portar a rellegir Matthew Lipman, el creador de Philosophy for Children, impulsor entre nosaltres d’un excel·lent projecte menystingut per l’administració educativa: Filosofia 3/18. Vaig fugir del fals debat sobre l’adoctrinament posant-me a recordar algunes de les seves idees sobre el que significa, de manera planificada i permanent, ensenyar infants i adolescents a pensar. En destacaria cinc aspectes: a) l’escola és el lloc on incrementem l’interès de l’alumne per comprendre el món (descobrir-se a si mateix, als altres, a diferents adults); b) el mestre estimula l’alumne a qüestionar-se, començant per intentar descobrir quina mena de persona vol ser; c) el mestre aprèn dels seus alumnes, no parla de la realitat, observa, escolta, pregunta i recull la vida real que porten a l’aula; d) és el grup, la comunitat de classe o d’escola, la que es fa preguntes i construeix respostes; e) per molt controvertida que sigui la realitat, la seva funció és crear l’atmosfera del diàleg.
Manipulant la paraula democràcia, ara insistim que l’escola ha de preparar per a la democràcia. Però, com deia Lipman, del que es tracta és de preparar la democràcia per a la infància i l’adolescència. No ens fa por que pensin sinó que, pensant, ens recordin als adults que hem perdut l’enteniment.