“M’ho dones(!)”

La fama de petits dictadors dels nens no és gratuïta. Una de les batalles diàries dels pares és ensenyar-los a esperar, a entendre que no només existeixen ells al món ni poden passar per sobre dels altres com piconadores per ser els primers sempre i en tot lloc. I a donar menys ordres, o almenys a no frustrar-se quan no siguin acomplides ni ipso facto ni potser mai. I és que l’imperatiu diria que és un dels primers modes verbals que aprenen, o almenys dels que més utilitzen. Ara bé, curiosament, quan el comencen a conjugar amb pronoms, en comptes de posar-los darrere del verb, els anteposen. Per exemple, la Joana, amb la cara ben bruta, em pot demanar (ordenar): “M’ho neteges”. O l’Helena, si vol que la pentini (per acte seguit personalitzar-se el pentinat), em pot dir: “Em pentines”.

És una llàstima que no pugui reproduir l’entonació, perquè escrit així no sembla imperatiu... Però ho és amb tots els ets i uts. No crec que ho facin per suavitzar la cosa: espero que no tinguin tanta malícia, encara. Segurament és només perquè l’ordre que els sembla més natural, més regular, i el que seguim amb la majoria de construccions oracionals, és pronoms + verb. No es compliquen la vida: per passar d’una amable petició (“M’ho dones?”) a una ordre (“M’ho dones”) només els cal canviar l’entonació.

Sigui com sigui, jo aprofito que m’etziben un “M’ho dones” d’aquests per continuar neutralitzant el petit dèspota que porten dins: “Les coses es demanen sisplau”. I llavors et deixen anar un “Sisplau, m’ho dones!” que no només és imperatiu sinó que una mica més i et forada els timpans.